Som 10 milions
L’art de guardar
Guardar és un acte revolucionari si el que es guarda tensa la immediatesa. Sense saber-ne els efectes, qui guarda genera un compromís amb l’objecte que romandrà a les fosques, a l’interior d’una estança, o bé soterrat a dins de l’inconscient. Amb sort, posant a prova la nostra impaciència, l’acte de guardar pot esdevenir un regal pels dies que vindran, i això només serà possible si aconseguim escapolir-nos del desig que vol consumir-lo.
Existeixen infinites formes de guardar. Hi ha qui guarda per proveir-se de calor per a l’hivern, o qui guarda milers de fotografies per vèncer l’oblit. Hi ha qui guarda perquè no tolera l’avenç del temps, o també qui fa de l’acte de guardar un passatemps des d’on protegir-se d’alguna forma de patiment que el deixa buit. No podem ignorar qui guarda per venjança o ressentiment, que és la pitjor manera de guardar, ja que et fa presoner d’un desig que mai es satisfà del tot. Tampoc, qui guarda perquè té por a gaudir i a perdre allò que conserva. En definitiva, podríem dir que res del que es guarda respon a una forma de l’atzar, i és per aquest motiu que voldria posar-hi atenció...
Alhora hi ha qui decideix guardar el temps per fer allò que realment vol fer. Guardar el temps és la manera més revolucionària de guardar i de saber viure. I és que el pas del temps, com el vi que es guarda a dins d’una bota, ens acaba retornant una consciència amplificada d’allò que va ser, dels orígens que van empeltar la nostra identitat i que ens acompanyen en silenci. Confiar amb aquesta metamorfosi és un art meravellós i difícil alhora, perquè ens compromet a aturar-nos i a buscar un lloc on guardar.
Si hi ha un lloc a Catalunya on guardar s’ha convertit en un art, és a l’Antic Magatzem de Porrera, un petit celler que ha fet de l’art de guardar el seu emblema. Fa tan sols uns dies l’Adrià Domènech Simó va recollir el premi Vinari 2024 al millor vi català. Embotellada fa cinc anys, la carinyena de l’Ànima de Cal Pagès ens fa retornar a les vinyes familiars de Cal Pagès, un projecte transgeneracional amb vents mallorquins que ha sabut guardar el millor de cada casa, l’amor pels matisos provinents de la terra, portant al límit cada detall en l’elaboració del vi i la seva guarda, una destresa cultivada amb paciència i tossudesa que no s’ha deixat tòrcer per les presses del tot ara grotesc que defineix el consum sense consciència d’avui. Si guardar el vi és una manera de fer memòria, de cuidar-la i d’arranjar-la, guardem-lo.
El mateix succeeix amb el pas del temps. Una vida sense memòria, - una vida que oblida les petjades que la van dur fins on és - és una vida abocada l’acceleració perpetua. Lluny de la cultura de la immediatesa, qui guarda materialitza un acte revolucionari, perquè ha après a tenir cura i a persistir en allò que és veritablement important.