Visitar el dentista per guanyar les eleccions

El sistema públic de salut presenta uns símptomes clars de desgast i cansament que en moltes ocasions es tradueixen en maltractament vers els ciutadans i els professionals. Cada canvi de govern arriba acompanyat de bones paraules i bones intencions, també l’actual, però la realitat és que les mateixes persones que ens han conduït a la situació actual continuen prenent les decisions. Les portes giratòries d’accés als hospitals han anat desapareixent, però per a l’accés als càrrecs de gestió continuen plenament operatives. Mentrestant, la realitat és tossuda i els ciutadans continuen abocats a patir cues i llargues llistes d’espera.

Alguns d’aquests suposats experts insisteixen a afirmar en entrevistes recents que no falten metges en el sistema. Hem passat de sis milions d’habitants, el 1987, a vuit milions el 2023. Hem passat d’una esperança de vida inferior als 74 anys, el 1991, a més de 82 anys el 2023. Tenim més població, més envellida i que requereix més atenció i de major complexitat. L’error més gran de l’administració ha estat no planificar, no avançar-se per adaptar el sistema a les noves necessitats i oferir solucions que no es basin a explotar i cremar el personal sanitari.

Però ja ho sabem, la gestió macro, l’estratègia de país, no interessa a la classe política perquè s’escapa dels quatre anys preceptius de mandat i sobretot del seu gran (i únic?) objectiu: guanyar les següents eleccions. Per això són més importants les promeses que les accions executades. I en matèria de sanitat tenim terreny adobat.

No falla. Eleccions rere eleccions, ja siguin municipals, autonòmiques o estatals, si revisem el capítol sanitari de tots els programes electorals trobarem dues boniques paraules: salut bucodental. L’odontologia i els dentistes són el producte estrella per convèncer l’electorat d’una ampliació de la cartera de serveis sanitaris que farà estalviar molts diners a les famílies. Farem que la salut bucodental sigui una prioritat, ha dit també la consellera de Salut, Olga Pané.

No cal que inventin res perquè el decret 84/1985, de 21 de març, de mesures per a la reforma de l’atenció primària de salut a Catalunya (aviat farà 40 anys) ja preveia una cartera bàsica d’odontologia que mai s’ha pogut complir. El servei de dentista no ha estat mai transversal ni equitatiu en aquestes quatre dècades. Tot i així, la cartera es va ampliar amb la llei 12/2020, de 13 d’octubre, de l’atenció pública de la salut bucodental. El paper ho aguanta tot però el sistema no.

Com no pot ser d’altra manera, els odontòlegs estem d’acord que ampliar la cartera de serveis i fer més accessible el dentista a la sanitat pública és un deure pendent de l’administració, especialment per a la cura de la salut de la població més vulnerable. Però novament ens hem de preguntar si la promesa s’acompanya d’alguna cosa més que d’una retòrica ben intencionada. Perquè hem de parlar clar. No hi ha odontòlegs i auxiliars suficients als CAP i la distribució de professionals és totalment desigual al territori. Si això no canvia, l’odontologia continuarà ocupant el segon, tercer o quart lloc de l’atenció primària de salut.

Malgrat això, la salut bucodental seguirà sent útil com a instrument electoral, amb promeses que només serviran per engrossir les llistes d’espera —aquestes sí, transversals— mentre els recursos i mitjans ni hi són ni se’ls espera. I s’ho poden permetre perquè la ciutadania té més que interioritzat que haurà de pagar si necessita quelcom més que una extracció dental. Al capdavall estem parlant d’un problema conceptual i d’un axioma socialment establert: la sanitat pública ho cobreix tot, excepte el dentista i les ulleres.