El dia dels fidels difunts

Tal dia com avui l’Església catòlica celebra el dia dels fidels difunts. Per conveniència, des de fa molt de temps hi ha gent que aprofita la festivitat de Tots els Sants per anar als cementiris i arreglar els nínxols on reposen els seus difunts estimats. També els mitjans de comunicació hem contribuït a explicar quants crisantems es venen el dia 1 de novembre, de tal manera que molta gent es pensa que és per Tots Sants quan es commemora el dia dels fidels difunts, i no, és el dia 2 de novembre. Sigui el dia que sigui, encara hi ha molta gent que aprofita la diada per anar al cementiri. És possible que aquesta tradició vagi de baixa perquè en els darrers anys han augmentat de manera molt notable les incineracions. I no tothom porta les cendres al cementiri.

Hi ha gent a qui li fa un temor reverencial entrar en un cementiri i prefereix evitar-ho, a menys que es tracti de l’enterrament d’una persona propera. La mort fa respecte, potser massa i tot, perquè si alguna cosa podem tenir clara en aquesta vida és que acabarem morint. El forense Narcís Bardalet tenia por dels morts fins que va demanar poder veure una autòpsia, i des de llavors ha conviscut amb la mort i ha fet més de deu mil autòpsies. Li he sentit explicar més d’una vegada que és partidari de mostrar la mort als més petits, no amagar-la, perquè la mort forma part de la vida. Però és poc freqüent veure mainada en els enterraments. I la mort, sabem que és inevitable, però la preferim lluny de nosaltres.

Hi ha qui troba pau als cementiris. Certament són llocs on el silenci hi és ben present. Hi ha persones a qui els agrada visitar-ne quan van a ciutats que no són la seva, per visitar el lloc de repòs d’alguna figura que han admirat en vida o que ha deixat petjada per la seva obra. Hi ha belles planes escrites sobre el cimitero acattolico de Roma, o cementiri dels anglesos, on va ser enterrar el poeta anglès John Keats el 1821 o el filòsof i cap del Partit Comunista Italià Antonio Gramsci, el 1937. O el cementiri de Highgate, a Londres, on hi ha enterrat Karl Marx.

El primer llibre que va treure al mercat Edicions Sidillà va ser Tombes i lletres. Aquest llibre és un homenatge a escriptors d’arreu dels Països Catalans. Quaranta-un autors van escriure sobre les tombes d’escriptors que s’han convertit en clàssic. Són textos que parlen de la seva vida, des seus records, d’històries que van viure, de poemes que van escriure, de reconeixements que van rebre en vida. Com s’explica en el llibre, la gent es mor, però els seus escrits queden. I també la manera com són recordats, en panteons o en modestes sepultures. “És per això que el lloc on reposa algú capaç d’imaginar un món propi i capaç de fer-lo arribar i sentir als lectors, no és mai un lloc mort, és un lloc de silenci ple de paraules que podran reviure un i mil cops”, s’hi llegeix en el llibre. Va ser un gran èxit editorial. Ahir el silenci dels camps sants es va trencar per la visita de molts familiars, alguns que hi tornaran sovint, d’altres que trigaran un any a tornar-hi. N’hi ha que no hi van però no per això s’obliden dels seus difunts. La mort, com la vida, tothom se l’agafa a la seva manera.