Els ‘zulos’ de la vergonya

La paraula zulo és un terme basc per denominar un habitacle similar a un forat. Un cau, una llodriguera, adaptats a les dimensions humanes. El terme es va fer tristament famós amb els segrestos d’ETA, ja que els zulos eren els caus infames on els segrestats pel grup terroristes s’estaven dies i dies. Amb ETA extingida –per molt que alguns vulguin fer veure que continua viva per purs interessos partidistes–, la paraula continua present en l’imaginari col·lectiu traslladada, en aquest cas, a l’univers immobiliari. Perquè la infàmia continua, com vam poder veure ahir mateix a Badalona. Un empresari sense escrúpols ha transformat una antiga fusteria en 18 suposats habitatges. Uns pisos que més aviat serien trasters, ja que no tenen ni una trista finestra i els 15 m² a penes donen per a un lavabo i una sala amb un llit i una cuina del tipus càmping. Els habitacles tenen portes boniques i un terra que imita el parquet, fet que dona a entendre que algú ha fet una reforma segurament sense voler preguntar per l’ús final de les obres. L’operació té la complicitat de la immobiliària que, imaginem que després d’haver vist els habitacles, els posava a lloguer a 450 euros. Una trama, doncs, per enriquir-se amb la necessitat de les persones de tenir un pis on viure. Aquest cas se suma als milers d’abusos que s’estan cometent en el sector de l’habitatge, que ha esdevingut un problema de primer ordre que els governs no sembla que siguin capaços de resoldre, almenys a curt termini. Calen polítiques molt ambicioses, començant per apostar molt seriosament per l’habitatge protegit.