Elogi del temps

En una biblioteca, el temps s’hi condensa, s’hi aquieta. Els llibres a les lleixes de les estanteries esperant pacients qui els festegi, el xiuxiueig fugaç de les converses arran de taula, el vol rasant de la mirada de la bibliotecària mantenint-ho tot en ordre. Res no s’hi mou que no hagi de ser mogut. Tot al seu temps, dins del seu temps i, malgrat tot, el temps es mou i tot avança i de l’aparent quietud en neixen coses.

En l’escenari de la biblioteca de l’institut Menéndez Pelayo, a la Via Augusta de Barcelona, transformat en petit auditori, s’hi va viure, dimarts a la tarda, l’infantament d’una d’aquestes boles del temps, cabdell descabdellat de moltes anades i vingudes, hores esmerçades i també algunes hores perdudes, que ha donat com a resultat final la feliç vinguda al món del llibre Quatre llunes, la primera novel·la que signa Helena Soler, professora en aquest centre.

Té gràcia, i també la seva lògica, que algú que ha dedicat la seva vida professional a formar la gent jove en els secrets de la llengua amb la qual parlen, i com la cultiven escriptors i escriptores, hagi acabat per convertir-se ella mateixa en motiu de matèria acadèmica. L’Helena ja podia lluir la insígnia de literata en sentit ple perquè fa temps que té obra publicada –un llibre de contes i un poemari– però no ha estat fins ara que la seva dèria per escriure una novel·la ha arribat al destí anhelat.

L’Helena recull ara el premi a la insistència, perseverança, confiança i, també com a lliçó d’humilitat per als seus alumnes, als anys de formació en escoles d’escriptura, que ningú neix ensenyat i una cosa és que ragi la lletra i una altra donar forma a una obra literària. Tot plegat, un projecte que arrenca ara fa deu anys, un dia que la idea d’un conte pensat per entretenir el seu fill va fer niu en el pensament de la professora. Una idea de la qual es va enamorar, va començar a donar-li forma, la va treballar, la va abandonar –com a vegades s’abandonen els amors–, s’hi va reconciliar –que també va d’això, la relació passional amb un mateix–, s’hi va barallar fins a vèncer i veure com l’Editorial Comte d’Aure l’elevava a la categoria d’autora, d’escriptora.

Deu anys és la mesura de temps en aquesta història. El temps que avui reverencia l’Helena com un elogi a la virtut. Treballar un projecte personal durant un període tan llarg no és malgastar les hores, ni gronxar-se en el balancí de la mandra, ni perdre’s en cap laberint de l’oblit. Quatre llunes és tot el contrari; és haver sabut buscar el moment just, haver trobat la clau de volta que fa que tot prengui sentit, haver fet el camí, tot el camí, haver trenat i destrenat literatura i tornat a trenar. I per això cal disposar del temps, tot el temps que són deu anys.

En el món de la ficció és l’Helena Soler qui ordena el tempo narratiu com més li plau i és per això que ha teixit un relat estructurat a partir del cicle lunar i les seves quatre fases. A mesura que la lluna creix o minva, es fa plena o nova, els personatges parits en la imaginació de l’autora omplen el relat de màgia i misteris que el lector vol resoldre, com misteriós és l’udol del llop obrint-se pas en la nit a la coberta del llibre.

Els que ja han llegit la novel·la aplaudeixen. Entre aquests, un jove exalumne de l’Helena al Menéndez Pelayo que dimarts assegurava haver gaudit molt amb el text. Tot just és el primer lector, el primer elogi.