Ni fe, ni esperança...

No cal espe­rar els 100 dies de gràcia per veure que el nou govern català farà ben poca cosa. És que som un país petit i ja ens conei­xem... Fins ara ha fet bàsica­ment dues coses: nome­nar i anun­ciar. I pin­ten bas­tos.

Dels nome­na­ments, a més de ser d’un per­fil d’allò més espa­nyo­lista, se’n pot dir que són reco­nei­xe­ments a diri­gents soci­a­lis­tes de tota la vida, és a dir, a polítics pro­fes­si­o­nals ave­sats a donar i negar sub­ven­ci­ons a amics i ene­mics, res­pec­ti­va­ment, a viure del diner públic en ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, espa­nyo­les o euro­pees o, com a molt, en càrrecs direc­tius d’alguna empresa quasi pública; també s’hi han inclòs ele­ments que fins ara havien estat nego­ci­a­dors a l’altra banda de la taula, cosa que indica que ja no caldrà ni taula, ni inter­lo­cu­tors, ni nego­ci­a­ci­ons. Ells en diuen –no és càndi­da­ment– nor­ma­lit­zar el país.

Pel que fa als anun­cis, com els polítics de Madrid –tant se val el par­tit–, en són tan espe­ci­a­lis­tes com ho són a no com­plir-los. Però els soci­a­lis­tes n’han estat els més hàbils i des­ca­rats; per això, la majo­ria de les ànimes espa­nyo­les del país i, fins i tot, alguns inde­pen­den­tis­tes hi cauen cada dos per tres, sigui perquè pre­fe­rei­xen creure’s l’embol­call o per por de l’arri­bada de la dreta. L’evidència, tan­ma­teix, és que els anun­cis –per terra, mar i aire– sem­pre han estat foc d’ence­nalls. Pre­ci­sa­ment, la soci­al­de­mocràcia euro­pea ha estat, per dei­xa­desa de les seves polítiques d’esquer­res, un dels prin­ci­pals fac­tors del crei­xe­ment de l’extrema dreta. Amb unes quan­tes lleis popu­lis­tes i qua­tre grans esde­ve­ni­ments, sem­pre acaba man­te­nint l’statu quo perquè res no canviï. Per tot ple­gat trans­met poca fe i espe­rança, però exi­girà molta cari­tat envers l’Estat; fins i tot, el govern del PSC vol “con­ver­tir” la resta de l’Estat! No se sap en què, però bona sort!