“No s’acabarà mai, això”

No és com pujar a l’ascensor que et transporta fins al punt més alt de l’Empire State, però utilitzar l’elevador que va com una fletxa en algunes estacions de la línia 10 de metro, amb els seus 60 metres de fondària, és una experiència singular. El primer cop, la sensació és la d’haver pujat a un coet, perquè arribes a creure que d’allà en sortirà tothom disparat. Però l’alternativa és una col·lecció d’escales mecàniques, d’un fotimer de pisos, que es fan eternes fins que visualitzes l’andana o el carrer, en funció de la direcció triada. Així que els passatgers, sempre abduïts per l’esperit de la pressa, opten de forma prioritària per l’ascensor. És en aquest compartiment d’uns tres metres quadrats on tenen lloc moltes escenes que expliquen com és de generosa, o de miserable, l’espècie humana. Només és qüestió d’observar amb deteniment. Hi ha aquells a qui no sap greu anar una mica comprimits per mirar de fer lloc als que venen just al darrere. Alguns fins i tot es posen entre les portes, a risc de prendre mal, per evitar que es tanquin si veuen venir gent amb cara de “necessito aquest ascensor o faré tard”. Hi ha també els que fan el boig i preguen per tal que les portes es tanquin abans no s’ompli l’espai. I després hi ha la dona amb qui vaig coincidir l’altre dia. Era un horari en què el metro estava molt poc concorregut. A l’ascensor, només ella i jo. Les portes no s’havien tancat quan vam veure un home que venia a tot drap per afegir-s’hi. Ella ràpidament es va girar per fer veure que no havia vist res. Jo vaig mirar de buscar el botó que evita que les portes es tanquin, però no el vaig trobar. Quan semblava que marxaríem sense l’home, ell va posar uns papers entre les portes i va aconseguir pujar. La dona va rondinar: “No s’acabarà mai, això.” Però al darrere no venia ningú més. En aquest món hi ha gent programada per queixar-se absolutament de tot.