Electricitats

L’electricitat, de naturalesa invisible i poder intimidatori, és la força que mou el món modern, un espai inhòspit on hauríem de néixer amb dues copes de més. En la seva forma més pura, ens connecta, ens alimenta i ens transforma. Però aquesta mateixa força pot ser una presència alarmant, una sensació de neguit semblant a la que es té davant d’una tempesta elèctrica a camp obert o quan en Ferran del B12 et diu que a tu t’agrada el llúpol i que en aquesta cervesa que has triat hi predomina la malta. De bon humor, l’electricitat inspira; de mal humor, inquieta. A través d’aquesta dualitat l’electricitat es fa metàfora de la vida mateixa: plena de contrastos, encantadora i aterridora alhora. És una dansa entre el plaer de l’instant i l’alarma del perill. En aquesta trama d’experiències, se’ns fa senzill recordar que tot és transició, temporalitat, inconstància. I també hi ha electricitats interiors, les pitjors. Quan presencies una discussió a crits, el cervell i el cos reaccionen com quan entres al supermercat sabent que no trobaràs el que busques o com quan veus una bestiola a les portes de la mort i no pots fer-hi res. Aquestes altres sensacions comporten una tensió muscular que et destrossa l’esquena, t’altera el batec i et genera mareig. Hi ha persones que tenen més merda interior que la bombeta d’una quadra. També hi ha gent més retrògrada que Mercuri, em va dir un dia la Cas. Penya que necessita fer un esforç medieval per parlar i que, tot i així, només arriba al nivell d’una ameba sense micròfon. Electricitats per donar i per vendre que ens modulen la vida a garrotades.