La il·lusió

Els pensaments que ma mare ha plantat curosament en un dels testos rodons, pesats i panxuts, que semblen tines, adornats d’un trencadís gris, són d’un blau tramuntana. Com que són la novetat, se situen estratègicament perquè els vianants, tot i la reixa, s’hi fixin. Farà un any, en un sala de l’Arxiu de Torroella de Montgrí, una dotzena de pensaments secs es van desmaiar sobre la meva mà quan abocava l’interior d’un sobre petitonet, que cap al puny de la mà. Amb una cal·ligrafia ampul·losa hi havia escrit la destinatària de les flors: Edelmira Pagès Comas (1878-1954). Mentre n’intentava endevinar els colors, mirant-los com si fossin papallones dissecades, exposades en el món fixat per la taxidèrmia del Museu Darder, hi vaig intuir els pigments del passat: morat, blanc, groc encerats per una pàtina terrosa. L’Edelmira va guardar els pensaments que floreixen quan tot es desfulla. Després de l’Edelmira, les filles, Marta i Pilar Elias Pagès , van preservar les flors de la mare; els seus pensaments. Les flors seques fan olor de naftalina i cementiri. Però els pensaments de l’Edelmira, a la meva mà, no eren espectres florals, sinó que contenien la vivesa del que ha sigut bell. S’atribueix als pensaments la cura de la melancolia. Em miro el de blau tramuntana pensant que sota el seu embruix marxarà el que ha de marxar, i amb la natura desfullada, i la lleugeresa d’haver-se desprès del que pesa massa, es retindrà, en un sobre que em cap al puny, la il·lusió amb la qual tot torna a començar.