Provincià, mediocre, avariciós

Del col·lec­tiu ciu­tadà que Ada Colau en diu les elits, l’àvia Neus en deia els de l’olla, i tots els de l’olla ana­ven, ja ho sabeu, a l’ofici solemne de la festa major de La Trinca. Poc s’ha par­lat en el meu entorn natu­ral de les elits. Parlàvem de l’olla quan ens referíem al col·lec­tiu ciu­tadà que ara la Colau ens ha des­crit com a pro­vincià, medi­o­cre i ava­riciós, en el cas de la ciu­tat de Bar­ce­lona. Per a l’olla anàvem el 1979, per les muni­ci­pals, l’única vegada que m’he impli­cat direc­ta­ment en una cam­pa­nya política. La penya es va dir IRM (Inde­pen­dents per la Reno­vació Muni­ci­pal) i teníem una con­signa prou eloqüent: “Ara esquer­da­rem l’olla i després la tren­ca­rem.” Durant deu anys de donar-se el bec amb l’olla de la ciu­tat, i de no esquer­dar-la ni tren­car-la, Ada Colau ha qua­li­fi­cat amb duresa els que li varen donar el segon man­dat, a l’hora de res­si­tuar-se entre la ciu­ta­da­nia de peu pla. Ha tro­bat que les elits són “pro­vin­ci­a­nes, medi­o­cres i ava­ri­ci­o­ses”, però s’ha estal­viat de dir –i hau­ria estat un bon exer­cici d’autocrítica– quant se n’havia empel­tat de com havia tro­bat les elits. Com s’havia empel­tat de pro­vin­ci­ana si és que no ho havia estat sem­pre. Com s’havia empel­tat de medi­o­cre, si no hi havia vin­gut. Com s’havia empel­tat d’ava­ri­ci­osa, per accep­tar reva­li­dar l’alcal­dia gràcies a l’his­tri­o­nisme de Manuel Valls. Genial el voca­bu­lari que ha triat Ada Colau. El seu pas per l’alcal­dia ha sigut pro­vincià, medi­o­cre i ava­riciós. Com ho és l’olla, sí.