No cal que espantis mosques

Trenta anys. És la mesura indi­ca­tiva de la nostàlgia perquè et recorda que en tenies vint i estàs a punt de fer-ne cin­quanta. La pluja que aco­mi­ada l’octu­bre con­tri­bu­eix a recrear l’atmos­fera del 1994, sem­pre amb una mirada vidri­osa, com la de les fines­tres taca­des quan fa vent­pluig. Els dies gri­sos invi­ten a la memòria, no tant per miti­fi­car temps pas­sats sinó per com­pro­var on érem i on som. Loca­litzo a l’heme­ro­teca alguns dels pri­mers arti­cles que vaig escriure en aquest diari, l’octu­bre del 1994. Per Sant Mar­tirià, la com­pa­nyia de tea­tre al car­rer Babaus va rega­lar a Banyo­les un capgròs al·lusiu al botswanès del Dar­der. El pre­go­ner d’aquell any era Antoni Mer­ca­der, fill de la des­a­pa­re­guda pas­tis­se­ria banyo­lina i pro­fes­sor de la UPF que va par­lar de gardís, pedra xalió i de l’hiper­text. I Kitsch bus­cava dis­cogràfica per al seu quart disc. Mai plo­via per Sant Mar­tirià. La pluja es reser­vava, com la humi­tat que s’arra­pava als ossos, i els vidres bruts de pluja, per a les nits de Fires de Sant Narcís en aque­lla Copa que era “una nyo­nya grisa” com canta Adrià Puntí a Novem­bre dels Umpah-pah. És on “riuràs per força entre olors de pixum, enmig de crits d’alco­hol i ampo­lles”. Així comença la cançó; una glossa a les nits de Fires, “nits de fang i cas­ta­nyes, nits de boira i desguàs, nits de bars de merda en un sac”. Fa trenta anys de Novem­bre inclosa en el disc Bor­dell (1994), una efemèride que va ser­vir per cloure l’acte de lec­tura del pregó diven­dres pas­sat a la plaça del Vi.

“L’ambi­ent de les bar­ra­ques ja no és tan pseudoàcrata com fa cinc anys, quan la pan­carta ‘Girona me la suk­ci­ona’ resu­mia una men­ta­li­tat.” Ho escri­via Quim Gil en la crònica del pas­seig de la Copa al diari El Punt el 30 d’octu­bre del 1994. Era la Girona de nit, la que s’este­nia de la Sala del Cel, al Boo­me­rang, el Cu-cut, el Frac­tal i fins al “Nummu”; la del car­rer dels Tor­rats. És aque­lla Girona dues vega­des immor­tal “perquè amb dos cops n’hi ha prou”, canta Puntí. Aque­lla Girona que va trans­gre­dir la gri­sor ofi­ci­a­lista però que va des­a­parèixer tal­ment una il·lusió a la caixa d’un mag, i escu­dada dar­rere els colors lla­mi­ners i ama­bles de les cases de l’Onyar n’hagués sor­tit una postal tan bonica, deli­cada i dòcil que sem­bla que no sap dir que no.