Les dones equivocades

Tinc la teoria que moltes dones que durant anys i panys hem pensat que la cuina no era el nostre fort acabem descobrint, amb el pas del temps, que estàvem equivocades. Per ser més precisa, el que se’ns revela gairebé per art de màgia no és tant que ens agrada cuinar –malgrat que sempre hi haurà qui a les obligacions li sabrà trobar el gustet–, sinó que el gran descobriment guarda relació amb aprendre a concebre aquest racó de la casa com una cavitat de refugi i confort. És la resplendor dels fogons el que ens relaxa? O si de cas, el moviment circular i uniforme del cullerot sobre la crema de pastanaga que està en procés d’elaboració? La clau deu estar en el suau brunzit que prové de la nevera? Doncs dependrà de cada dona, però cada dia estic més convençuda que el secret rau en el fet que és l’únic espai on cap altre membre de la casa ens dona pel sac perquè allà, quan és la dona qui porta la veu cantant, no hi entren ni per un descuit. He anat descobrint que la zona dels fogons és un espai de solitud agraïda, i sense necessitat d’instal·lar una tanca elèctrica que blindi aquests minuts de pau. Els fills et poden interrompre a l’habitació, al bany o enmig d’una videotrucada en què es ven tot el peix laboral del mes, però mai penetraran a la cuina, no sigui que els donis feina. De tant en tant sents de lluny un “mamaaa, porta’m...”, però amb els anys les dones despleguem la capacitat de confondre la resta de l’expressió amb un “mhjg jgkjj ghgfg”. Així que fins i tot les que detestem absolutament tot el que guarda relació amb les tasques de la llar, i les que enarborem contínuament la bandera de la compartició de tasques i se’ns desperta la mala llet cada cop que sentim l’expressió “el meu marit m’ajuda”, doncs fins i tot aquestes, les que ens creiem més insurgents, hem trobat plaer en una cuina a canvi que ens deixin una estona en pau.