De set en set
La carta
Sí, jo també parlaré d’Íñigo Errejón. Hi ha moltes coses per comentar, però em limitaré a fer-ho sobre part del contingut de la “carta pública” amb la qual va anunciar que dimitia dels seus càrrecs polítics. Tothom en sap els motius, en relació amb acusacions d’assetjament i maltractament masclista, però la carta no hi fa cap referència concreta. No només això: si ha dimitit pot deduir-se que reconeix la veracitat de les acusacions, però, en canvi, no demana perdó a les dones que han pogut ser les seves víctimes. Ni tan sols es disculpa pel sofriment que pugui haver causat. Encara més: de fet, és ell qui es presenta com una víctima mentre intenta justificar-se. És així que exposa que la manera de viure relacionada amb el fet de ser a la primera línia política (la pressió, el ritme, un cert poder, la fama) ha fet que desenvolupés una “subjectivitat tòxica” que ha desgastat la seva salut física i mental. També diu que per ser “políticament més eficaç” ha caigut en l’abandó de la cura dels altres, però, abonat a un victimisme narcisista, acaba somicant que, sense fer-ne prou d’un acompanyament psicològic, necessita deixar la política institucional per tenir cura d’ell mateix.
Evidentment, allò greu és el comportament del qual se l’acusa, però la carta és una manifestació (o un mal símptoma) de la persona que diu haver-se construït un personatge, que persisteix apel·lant al masclisme estructural, al patriarcat i al neoliberalisme. Com si, de nou, ell en fos la víctima. Tot això a què apel·la pot ser una mala influència, però cadascú és responsable dels seus actes. O és que tots els polítics en primera línia actuen com ell ho ha fet? I sí, Errejón, l’important no és el que es diu pel que fa a les idees, sinó com s’actua en la vida.