L’instrument ben afinat

Una de les idees que m’ha dei­xat la lec­tura del nou lli­bre, bellíssim, de Ramón Andrés és aquesta: un músic que afina el seu ins­tru­ment expe­ri­menta uns quants segons d’acord ple amb ell mateix i, fins i tot, amb el món (el món com a con­cepte, perquè, com a rea­li­tat, de fet, en aquell moment de l’afi­nació, el músic n’està del tot allu­nyat o, millor encara, abs­tret). Com si l’ésser bategués en aquells dits que afi­nen. És una idea pode­rosa, i és, també, el pri­mer record que em que­darà d’aquesta obra que acaba d’aparèixer a Acan­ti­lado. Du per títol Des­pa­cio el mundo i cons­ti­tu­eix una nova fita en la cons­trucció d’una rica filo­so­fia per­so­nal que es va desen­rot­llant esplèndi­da­ment, en la qual la passió cul­tu­ral va de bra­cet amb la fer­mesa moral. És com si l’autor s’hagués pro­po­sat fugir del món per enten­dre’l millor i per expli­car-nos-el en una dimensió que només ell ens pot il·lumi­nar. Per cert, molts dels títols que con­for­men el cor­pus assagístic andresià són ben explícits i ja con­te­nen la lla­vor que cada una de les obres desen­vo­lupa: El mundo en el oído, No sufrir compañía, Filo­sofía y con­su­elo de la música...

Anem a pams, però, i vegem com un lli­bre com aquest, que podria sem­blar molt espe­ci­a­lit­zat, ens ajuda a supor­tar tant de soroll mundà, tant d’adot­ze­na­ment i tanta manca de gra­ve­tat com hi ha per­tot. L’ècfrasi és un mètode que con­sis­teix a des­criure amb recur­sos lite­ra­ris –nar­ra­tius o poètics– una obra plàstica. La des­cripció de l’escut d’Aquil·les, en el cant xviii de la Ilíada homèrica, n’és un dels exem­ples antics més citats. O, molt més ençà, l’exqui­sida Oda a una urna grega, de John Keats. En aquest sen­tit, Des­pa­cio el mundo és un lli­bre que par­teix del mètode ecfràsic, perquè l’autor ha triat cin­quanta-dos qua­dres clàssics, d’autors més o menys cone­guts (Cara­vag­gio o Ver­meer es comp­ten entre els més cele­brats, però n’hi ha força més dels quals no en sabia ben res); obres, prin­ci­pal­ment, de l’època del bar­roc i de les esco­les holan­desa, fla­menca i ita­li­ana. Admiro molt la libèrrima capa­ci­tat d’Andrés per escriure sem­pre els lli­bres que li ve de gust d’escriure, que, de més a més, són lli­bres que aquest lec­tor sos­pita que només ell podria escriure. Cada capítol d’aquest nou assaig inclou la des­cripció d’una de les peces, però és una glossa que va molt més enllà de les figu­res repre­sen­ta­des i de l’escena que com­par­tei­xen.

Els conei­xe­ments de l’autor sobre les més diver­ses matèries (música, religió, filo­so­fia, història...) són molt vas­tos, però ell se’n ser­veix d’una manera que no enfita mai el lec­tor. A més, tot ple­gat –el pre­text dels qua­dres: la inti­mi­tat d’uns músics que afi­nen el seu ins­tru­ment– con­tri­bu­eix, com deia, al desen­vo­lu­pa­ment d’una filo­so­fia pròpia, que, a parer meu, té molt a veure amb la pri­mera frase del lli­bre: “Un espíritu en calma lo oye todo, lo enti­ende todo.” “El so és llum”, lle­gim en un altre pas­satge. Aquesta filo­so­fia par­ti­cu­lar entronca amb el desig de domi­nar el temps, si no d’atu­rar-lo: “Un pin­tor que se aden­tra en los ins­tan­tes en que una lau­dista afina las cuer­das lo que está haci­endo, en el fondo, es con­te­ner el tiempo, impe­dirlo.” Quin pen­sa­dor no aspira a atu­rar la cursa silen­ci­osa del temps!

El temps, doncs, és matèria de reflexió pri­vi­le­gi­ada, en aquest lli­bre. I així com la música és un art del temps, lle­gim que el de l’afi­nació és el moment previ a l’eter­ni­tat d’un con­cert. Ara bé, afi­nant l’ins­tru­ment també “bus­ca­mos el regreso de lo que estuvo en armonía y sen­ti­mos per­dido para siem­pre”. El pen­sa­ment andresià pro­posa la reflexió calma, la fugida de la cridòria de l’actu­a­li­tat. Des­co­brim en un capítol dedi­cat a una tela de Leo­nardo da Ponte que Gior­dano Bruno con­si­de­rava que l’obra de la intel·ligència no és una ope­ració de movi­ment, sinó de qui­e­tud. Aquest assaig torna a advo­car per la qui­e­tud i la fondària. Com l’ante­rior, La bóveda y las voces, dedi­cat a Jos­quin Des Prés. O com la llarga fila de títols que el pre­ce­dei­xen, tant els assa­jos com els lli­bres d’afo­ris­mes i els de poe­sia. “Los ins­tru­men­tos musi­ca­les son her­ra­mi­en­tas que exca­van el aire, como las gubias la madera y las qui­llas el agua”: això és ben bé un afo­risme incrus­tat en el text d’un dels capítols. O aquest altre, que ens pro­por­ci­ona una intuïció sen­si­ble del sen­ti­ment del buit: “Si se desea saber qué es la nada, basta con dejar de tocar un ins­tru­mento y ren­dirse a su vibración pasada, por más que se haya apa­gado.” El lli­bre es com­pleta amb un fas­ci­nant “Museo del oído”, en què es dona compte de mol­tes altres obres, de l’edat mit­jana ençà, que també pre­sen­ten músics que afi­nen els seus ins­tru­ments. Sem­pre és un goig lle­gir Ramón Andrés!