L’instrument ben afinat

Una de les idees que m’ha deixat la lectura del nou llibre, bellíssim, de Ramón Andrés és aquesta: un músic que afina el seu instrument experimenta uns quants segons d’acord ple amb ell mateix i, fins i tot, amb el món (el món com a concepte, perquè, com a realitat, de fet, en aquell moment de l’afinació, el músic n’està del tot allunyat o, millor encara, abstret). Com si l’ésser bategués en aquells dits que afinen. És una idea poderosa, i és, també, el primer record que em quedarà d’aquesta obra que acaba d’aparèixer a Acantilado. Du per títol Despacio el mundo i constitueix una nova fita en la construcció d’una rica filosofia personal que es va desenrotllant esplèndidament, en la qual la passió cultural va de bracet amb la fermesa moral. És com si l’autor s’hagués proposat fugir del món per entendre’l millor i per explicar-nos-el en una dimensió que només ell ens pot il·luminar. Per cert, molts dels títols que conformen el corpus assagístic andresià són ben explícits i ja contenen la llavor que cada una de les obres desenvolupa: El mundo en el oído, No sufrir compañía, Filosofía y consuelo de la música...

Anem a pams, però, i vegem com un llibre com aquest, que podria semblar molt especialitzat, ens ajuda a suportar tant de soroll mundà, tant d’adotzenament i tanta manca de gravetat com hi ha pertot. L’ècfrasi és un mètode que consisteix a descriure amb recursos literaris –narratius o poètics– una obra plàstica. La descripció de l’escut d’Aquil·les, en el cant xviii de la Ilíada homèrica, n’és un dels exemples antics més citats. O, molt més ençà, l’exquisida Oda a una urna grega, de John Keats. En aquest sentit, Despacio el mundo és un llibre que parteix del mètode ecfràsic, perquè l’autor ha triat cinquanta-dos quadres clàssics, d’autors més o menys coneguts (Caravaggio o Vermeer es compten entre els més celebrats, però n’hi ha força més dels quals no en sabia ben res); obres, principalment, de l’època del barroc i de les escoles holandesa, flamenca i italiana. Admiro molt la libèrrima capacitat d’Andrés per escriure sempre els llibres que li ve de gust d’escriure, que, de més a més, són llibres que aquest lector sospita que només ell podria escriure. Cada capítol d’aquest nou assaig inclou la descripció d’una de les peces, però és una glossa que va molt més enllà de les figures representades i de l’escena que comparteixen.

Els coneixements de l’autor sobre les més diverses matèries (música, religió, filosofia, història...) són molt vastos, però ell se’n serveix d’una manera que no enfita mai el lector. A més, tot plegat –el pretext dels quadres: la intimitat d’uns músics que afinen el seu instrument– contribueix, com deia, al desenvolupament d’una filosofia pròpia, que, a parer meu, té molt a veure amb la primera frase del llibre: “Un espíritu en calma lo oye todo, lo entiende todo.” “El so és llum”, llegim en un altre passatge. Aquesta filosofia particular entronca amb el desig de dominar el temps, si no d’aturar-lo: “Un pintor que se adentra en los instantes en que una laudista afina las cuerdas lo que está haciendo, en el fondo, es contener el tiempo, impedirlo.” Quin pensador no aspira a aturar la cursa silenciosa del temps!

El temps, doncs, és matèria de reflexió privilegiada, en aquest llibre. I així com la música és un art del temps, llegim que el de l’afinació és el moment previ a l’eternitat d’un concert. Ara bé, afinant l’instrument també “buscamos el regreso de lo que estuvo en armonía y sentimos perdido para siempre”. El pensament andresià proposa la reflexió calma, la fugida de la cridòria de l’actualitat. Descobrim en un capítol dedicat a una tela de Leonardo da Ponte que Giordano Bruno considerava que l’obra de la intel·ligència no és una operació de moviment, sinó de quietud. Aquest assaig torna a advocar per la quietud i la fondària. Com l’anterior, La bóveda y las voces, dedicat a Josquin Des Prés. O com la llarga fila de títols que el precedeixen, tant els assajos com els llibres d’aforismes i els de poesia. “Los instrumentos musicales son herramientas que excavan el aire, como las gubias la madera y las quillas el agua”: això és ben bé un aforisme incrustat en el text d’un dels capítols. O aquest altre, que ens proporciona una intuïció sensible del sentiment del buit: “Si se desea saber qué es la nada, basta con dejar de tocar un instrumento y rendirse a su vibración pasada, por más que se haya apagado.” El llibre es completa amb un fascinant “Museo del oído”, en què es dona compte de moltes altres obres, de l’edat mitjana ençà, que també presenten músics que afinen els seus instruments. Sempre és un goig llegir Ramón Andrés!