D’“Amèrica primer” al “Només Amèrica”

El primer dimarts després del primer dilluns de novembre, tal com estableix la Constitució dels EUA, és a dir, el proper dimarts 5, hi haurà eleccions presidencials. Unes eleccions que, per la transcendència que tenen a escala global i pel que fa a Europa, són seguides amb poca anàlisi. Avui totes les mirades s’haurien de centrar en qui pot ser el guanyador o guanyadora, perquè amb aquests sí que ens hi jugarem moltes coses. Els europeus, amb aquell bonisme tan pervers que tenim, sempre hem mirat els EUA com un país bel·licista contraposant-lo amb el nostre pacifisme malaltís, i aquest error ens ha portat a delegar-los la nostra defensa. Aquesta deixadesa d’inversió en la defensa de molts anys ens ha deixat Europa molt desemparada, però ens ha permès fer el discurs de “menys canons i més mantega”. Des del mandat de Donald Trump amb el famós “America first”, de seguida vàrem advertir que no només es referia a l’economia sinó també a la política de defensa, que sovint són indestriables. Ara ha passat a l’“America only”.

Atès el desplaçament de les àrees geogràfiques emergents del poder econòmic mundial, Europa hem deixat de ser central i prioritària per als interessos dels americans i això comportarà un realineament europeu si no volem esdevenir mediocres en una àrea perifèrica de l’economia global.

La política europea dels vint-i-set en conjunt haurà de fer mans i mànigues per reconduir una opinió pública mal acostumada amb aquest tronat pacifisme, per incrementar els pressupostos de defensa. Tot i que és imprescindible fer-ho, no serà gens fàcil.

Un país que hagi delegat la seva defensa, ni que sigui una potència econòmica, sempre serà un país que comptarà poc en el context mundial. La posició de Rússia d’avui en el món té més importància pel seu poder militar que no pas pel seu pes econòmic.

Delegar la defensa a un altre té dos perills: que a l’hora de la veritat no t’ajudi o que t’ajudi poc i et posi condicions. El 1990 Ucraïna era la tercera potència nuclear del món i els ucraïnesos van caure en un parany de renunciar-hi d’acord amb el pacte del Memoràndum de Budapest signat per Ucraïna, Rússia, el Regne Unit i els EUA el 1994 a Hongria. L’arsenal atòmic es va traslladar a Rússia i tots els signants de l’acord, a canvi de la desnuclearització, reconeixien la independència i les seves fronteres i s’abstenien de qualsevol amenaça i utilització de la força. La realitat és que Ucraïna va perdre Crimea i més tard ha patit la invasió russa amb una guerra demolidora que encara dura. Israel mai ha fiat la seva defensa als altres i ha invertit molt en tecnologia de defensa. I els resultats són ben diferents. És per això que les eleccions dels Estats Units ens són tan importants, perquè la nostra dependència militar i econòmica és excessiva i així mai podrem tenir una política exterior totalment pròpia.

En aquest final de campanya, a més del frec a frec entre Kamala Harris i Donald Trump, va prenent força el binomi preocupant Trump-Musk, dos excèntrics personatges que han fet de cada míting un espectacle esperpèntic molt perillós i amb un discurs que només pretén atiar els instints més baixos dels propis amb mentides i insults als adversaris. El tàndem Trump-Musk ha desterrat la presència del vicepresident republicà en els mítings i sospito que el proper candidat dels republicans, si segueixen amb aquesta deriva fonamentalista, serà Elon Musk. De fet, els biògrafs diuen de Musk ja de jove, a la universitat, quan jugava a cartes i perdia, a la jugada següent doblava l’aposta, una evidència clara que no té cap por del risc.