Tots Sants

Els cemen­ti­ris fan goig. Pre­nyats amb flors de tots colors. De gent que camina amunt i avall, uns per­se­guint una escala per enfi­lar-se fins als nínxols més alts i d’altres que mig per­duts van pre­gun­tant “Per­doni..., vostè no em sabria pas dir per on para el pas­satge de Sant Jordi o el de Santa Cecília, que fa hores que dono vol­tes i no hi ha manera...? I ves que cos­ta­ria poc que l’Ajun­ta­ment posés uns rètols indi­ca­tius, però...” Ja fa uns quants dies que anem res­se­guint les tom­bes dels meus fami­li­ars que ja no hi són. Els avis, els pares, els tiets. Nete­gem les làpides de mar­bre blanc, fre­gant amb cura les creus d’acer, i després hi dei­xem unes flors que al cap d’uns dies es mar­ci­ran i que hau­rem de llençar per bes­can­viar-les per unes altres de plàstic. El ritual es repe­teix any rere any, i també cada any em repe­teixo que no hi tor­naré perquè m’estimo més recor­dar-los repas­sant els àlbums de foto­gra­fies on es veuen plens de vida. Rient, cele­brant un ani­ver­sari o les fes­tes de Nadal on les sobre­tau­les s’allar­gas­sen fins al ves­pre. Fa anys que les seves cadi­res han que­dat bui­des. Silen­ci­o­ses enmig del men­ja­dor. Ben aviat tor­narà a ser Nadal i els recor­da­rem amb l’enyor de sem­pre. Els plo­ra­rem per dins. Sense fer soroll. Les anècdo­tes tor­na­ran a fluir. Les de sem­pre. Les de cada any. I tor­na­rem a riure pen­sant en ells. Te’n recor­des, d’això, i del de més enllà? Els records. La memòria. Mai no mori­rem si els seguim recor­dant, decla­men els poe­tes. Però el cert és que no estem pre­pa­rats per afron­tar la mort. La nos­tra tam­poc. Ahir mateix vam enter­rar un bon amic. Una excel·lent per­sona. De 66 anys. Un infart ful­mi­nant. Massa jove per morir, era la frase que anava de boca en boca recor­rent les parets del tana­tori. I ara qui farà l’arròs dels diu­men­ges? L’Enric. Es deia Enric. El millor cui­ner de cara­gols de Lleida. Per­ta­nyia a la colla de l’Ordre del Cara­gol. Ria­ller, afa­ble. Els bons també se’n van. Bons o dolents, els millors o els pit­jors, el cas és que la mort se’ns emporta sense avi­sar. Entra a les cases sense dema­nar permís. S’asseu a la millor butaca i ens mira asse­nya­lant la que serà la seva pro­pera víctima. Els tiets estan enter­rats en un nínxol del ter­cer pis. Neces­si­tem una escala per pujar-hi i no en tro­bem cap. Un senyor que l’està fent ser­vir ens diu que encara en té per a una estona i que després ens la donarà. Men­tre espe­rem, deci­dim fer un tomb pel cemen­tiri, recor­rent el pas­sadís cen­tral acom­pa­nyats pels xiprers que ens envol­ten en una abraçada silen­ci­osa. Ens arri­bem fins al nínxol del músic Ricard Viñes. És una tomba sen­zi­lla, tal com ell era. L’estàtua que va pre­si­dir durant gai­rebé qua­ranta anys la plaça que envolta la tomba i que porta el seu nom ha tor­nat al seu lloc. Davant per davant del pia­nista que va dema­nar ser enter­rat a la seva ciu­tat natal, Lleida, al cos­tat de la seva mare. Diuen que Viñes va morir de pena. Jo vaig néixer el dia de Tots Sants. Aquell any, ja en fa una bona pila, les flors omplien l’habi­tació número 20 de la Clínica Mont­ser­rat. La meva mare m’aga­fava en braços i m’aca­ro­nava els ditets. Ara soc jo la que fa anys i panys que li porta flors.