Clima de degradació

Feia anys que no es veia un clima de degradació tan potent en la política espanyola a causa de casos de presumpta corrupció que ataquen directament el PSOE i el PP. Per citar-ne alguns, l’afer del germà del president Pedro Sánchez, el de la dona de Sánchez, Begoña Gómez, i el cas Ábalos-Koldo en les files socialistes. I en el Partit Popular, Alberto González Amador –parella d’Ayuso– i, d’altra banda, tot allò que envolta les fabulacions de l’operació Catalunya. Amb el ventilador apagat, cal veure els casos un per un. Amb el ventilador engegat, fa la sensació que no hi ha ni un pam de net i que vivim en un món polític poc edificant. A tot plegat s’hi barreja la descarnada guerra oberta entre Sumar i Podem amb els indesitjables comportaments d’Íñigo Errejón. Fa poc era una icona i personatge important del 15-M. Ara ha estat qüestionat pels seus i per tothom per la seva falsa progressia.

Espanya històricament ha estat lloc de grans sorolls. Madrid es considera Espanya. Com si Espanya només fora Madrid. El Madrid d’ara segueix essent el gran altaveu. Mitges veritats i mitges mentides de corrupcions, conspiracions i daltabaixos polítics que sovint acaben en punyalades sense que mai la sang acabi d’arribar al riu. Hem vist sorolls de gran magnitud que no van enlloc. L’actual soroll tindrà traducció electoral sense que Pedro Sánchez tingui el mínim interès a avançar unes eleccions generals.

El soroll i les presumptes corrupcions a l’esquerra fan més por que goig. Els creients poden estar preocupats com ho van estar als anys vuitanta quan els sindicats afirmaven que el PSOE s’havia convertit en liberalisme abandonant els treballadors. Llavors va néixer la beautiful people. focalitzada en el ministre d’Economia Miguel Boyer, que va anar a parar a mans d’Isabel Presley. Tot allò va portar a una forta decepció a una certa esquerra que es considerava més pulcra que els altres.