La plaça del Mig d’Olot
Com l’arribada de les orenetes assenyalant la fi de l’hivern o la caiguda de les fulles l’entrada a la tardor, a Olot s’anuncia la proximitat del fred amb la irrupció d’una brigada d’operaris a la plaça del Mig per instal·lar una catifa de goma amb la missió que els vianants no rellisquin. És una feina artesanal d’uns pocs dies de durada, convertida ja en un ritual lligat al calendari. Quan despunti la primavera, aquella brigada tornarà a la plaça per desinstal·lar-ho, un procés que els olotins interpretem com el senyal inequívoc de l’arribada del bon temps. La mesura ha estat molt discutida però és indispensable: sense la goma, la humitat i el glaç del terra fa patinar i caure els vianants, com va quedar demostrat abans que s’ideés la superfície artificial.
La construcció de la plaça del Mig a la dècada de 1980, a l’immens solar que ocupava l’Anònima de Transports, va ser un encert perquè es va obrir un pas directe entre Sant Esteve i la plaça Mercat per millorar així la mobilitat al centre. El nom va néixer amb una anècdota: el regidor d’Aliança Popular (precedent del PP) s’hi va mostrar reticent perquè MiG era el nom d’uns coneguts avions de combat de l’URSS. Estèticament el nou recinte no era res de l’altre món; van voler primar la funcionalitat. Ara fa deu anys es va reformar la superfície, molt degradada, afegint-hi unes àrees de gespa, uns arbres, uns seients i un nou paviment, tot plegat, amb la intenció que no fos només un lloc de pas sinó un espai agradable on estar-s’hi, un objectiu que s’aconsegueix força gràcies a la complicitat de dues cafeteries que hi tenen terrassa. L’aspecte és millor, sens dubte, però les rajoles són un perill. Algun accident i la queixa dels veïns i ciutadans van obligar l’Ajuntament a buscar una solució que no inclou el canvi de les rajoles sinó que va consistir en l’esmentada catifa, a la qual darrerament hi han afegit una barana i unes bandes antilliscants permanents. Aquest pedaç hivernal és lleig –no ens enganyem– i sap greu que a còpia de veure’l els olotins ens hi acostumem i ho assumim com una normalitat que, en realitat, és una anomalia que un dia o altre s’ha de resoldre amb la instal·lació d’un paviment com cal.
