La plaça del Mig d’Olot

Com l’arri­bada de les ore­ne­tes asse­nya­lant la fi de l’hivern o la cai­guda de les fulles l’entrada a la tar­dor, a Olot s’anun­cia la pro­xi­mi­tat del fred amb la irrupció d’una bri­gada d’ope­ra­ris a la plaça del Mig per ins­tal·lar una catifa de goma amb la missió que els via­nants no rellis­quin. És una feina arte­sa­nal d’uns pocs dies de durada, con­ver­tida ja en un ritual lli­gat al calen­dari. Quan des­punti la pri­ma­vera, aque­lla bri­gada tor­narà a la plaça per desins­tal·lar-ho, un procés que els olo­tins inter­pre­tem com el senyal inequívoc de l’arri­bada del bon temps. La mesura ha estat molt dis­cu­tida però és indis­pen­sa­ble: sense la goma, la humi­tat i el glaç del terra fa pati­nar i caure els via­nants, com va que­dar demos­trat abans que s’ideés la superfície arti­fi­cial.

La cons­trucció de la plaça del Mig a la dècada de 1980, a l’immens solar que ocu­pava l’Anònima de Trans­ports, va ser un encert perquè es va obrir un pas directe entre Sant Esteve i la plaça Mer­cat per millo­rar així la mobi­li­tat al cen­tre. El nom va néixer amb una anècdota: el regi­dor d’Aliança Popu­lar (pre­ce­dent del PP) s’hi va mos­trar reti­cent perquè MiG era el nom d’uns cone­guts avi­ons de com­bat de l’URSS. Estètica­ment el nou recinte no era res de l’altre món; van voler pri­mar la fun­ci­o­na­li­tat. Ara fa deu anys es va refor­mar la superfície, molt degra­dada, afe­gint-hi unes àrees de gespa, uns arbres, uns seients i un nou pavi­ment, tot ple­gat, amb la intenció que no fos només un lloc de pas sinó un espai agra­da­ble on estar-s’hi, un objec­tiu que s’acon­se­gueix força gràcies a la com­pli­ci­tat de dues cafe­te­ries que hi tenen ter­rassa. L’aspecte és millor, sens dubte, però les rajo­les són un perill. Algun acci­dent i la queixa dels veïns i ciu­ta­dans van obli­gar l’Ajun­ta­ment a bus­car una solució que no inclou el canvi de les rajo­les sinó que va con­sis­tir en l’esmen­tada catifa, a la qual dar­re­ra­ment hi han afe­git una barana i unes ban­des anti­llis­cants per­ma­nents. Aquest pedaç hiver­nal és lleig –no ens enga­nyem– i sap greu que a còpia de veure’l els olo­tins ens hi acos­tu­mem i ho assu­mim com una nor­ma­li­tat que, en rea­li­tat, és una ano­ma­lia que un dia o altre s’ha de resol­dre amb la ins­tal·lació d’un pavi­ment com cal.