“Fins als collons de tots nosaltres”

Tal dia com avui del 1819, fa 205 anys, va néixer Estanislau Figueras i de Moragas, advocat il·lustre, orador reconegut i republicà sense fissures que va ser el primer president de la I República Espanyola, el 1873. Nascut a Barcelona, va destacar com a advocat a Tarragona, on es va afiliar al Partit Progressista i va participar en les revoltes liberals del 1848. Ja militant del Partit Demòcrata des de Madrid, va ser diputat per Tarragona a les Corts i va presidir la Junta Revolucionària durant el bienni progressista (1854-1856), en què va votar contra la monarquia i va quedar en franca minoria. Empresonat el 1867, va fugir a Portugal, d’on va tornar l’any següent, quan començava el Sexenni Democràtic (1868-1874), que ell va viure al Partit Federal de Francesc Pi i Margall. I va ser després del fracassat experiment de substituir un rei Borbó (Isabel II) per un d’italià (Amadeu de Savoia) que gairebé per casualitat les Corts Espanyoles van decidir apostar per la República. I el català Estanislau Figueras en va ser el primer president, escollit l’11 de febrer del 1873. Va durar exactament quatre mesos. El mateix Figueras va dir a les Corts que ell ja havia fet la seva feina portant la República, però que ara era cosa d’altres tirar-la endavant. Tot i això, les Corts no van votar el seu candidat, Pi i Margall. L’Estat vivia una crisi econòmica important, la divisió del seu propi partit era total i, a més, l’Estat s’havia d’enfrontar a una insurrecció carlina al nord de la península i a l’alçament independentista a Cuba. En un context de bloqueig i per facilitar l’elecció de Pi i Margall, es va fer famós el seu discurs a les Corts en què va dir: “Senyors, els seré franc. N’estic fins als collons, de tots nosaltres.” I seguidament es va exiliar a París.

Aprofito l’efemèride, però reconec que hi vaig pensar molt després de la dana que va assolar el País Valencià i localitats de la Manxa i Andalusia. El periodista de TVE Lluís Falgàs la fa sevir habitualment, aquesta expressió, i és la que em va venir al cap després de les primeres compareixences del president de la Generalitat Valenciana arran del desastre. Buscar culpables en els altres per evitar les responsabilitats del seu govern. Qui va eliminar la unitat d’emergències? Qui no va alertar els ciutadans del que se sabia que passaria dies abans? Si Feijóo va ser capaç de dir que estava al cas del que passava des del dilluns 28 alertat pel president Mazón, com és que el dimarts 29 no es va alertar la població de manera imperativa per evitar que les carreteres anessin plenes? Per què no es va enviar la gent a casa des de la feina i no es va donar l’alerta fins que ja estava gairebé tot inundat?

I, és clar, la frase d’Estanislau Figueras em ve al cap quan parlem de la política catalana. Quan observes els partidismes estúpids que han trencat aliances febles però necessàries. Quan t’adones que el bé comú queda al darrere de decisions polítiques sense gaire sentit però que semblen beneficiar els seus. Hauríem d’aprendre d’errors passats, de fa dos segles, del passat i del primer quart del segle XXI. Però no n’aprenem i molta gent no ho diu però ho practica perquè n’està “fins als collons, de tots nosaltres”.