El missatge

Les dues ens havíem equivocat de vagó, pensant que el que ens pertocava era a la cua del tren. Des de l’últim vam recórrer aquell passadís belluguet, sinuós com una anguila subterrània, per arribar al silenciós i menys concorregut primer vagó. Ens ho vam explicar, xiuxiuejant, com dues padrines en un funeral perquè era primera hora del matí i tothom mostrava respecte en aquell vagó de seients més grans i més negres. Ella s’havia assegut al meu número assignat i com que les dues som noies professionals assenyades vam fer el que sempre ens han dit que féssim i vam seure on Renfe havia decidit. No vam comptar els anys que havien passat però seria la línia temporal que hi ha entre la signatura d’un pla habitatge enmig d’una crisi immobiliària i quan queden menys quotes d’hipoteca a pagar. Ella tenia un dia de feina amb visites a clients a Barcelona. Vam compartir horaris i en el meu cas les connexions que havia de fer perquè el matí no s’allargués a mitjanit. Quan, a la nit ja era a casa, em va escriure demanant si havia anat bé o em trobava en alguna estació mastodont enmig del no-res tarragoní. Vaig agrair aquell “bona nit”, un pensament abans d’anar a dormir d’una coneixença retrobada. “Estem tots bé”, em va respondre la Tere des de València. Fa més de deu anys del comiat a la redacció i el lligam es va perdre. Quan els camins se separen es perden massa coses; les estrictament de feina són les menys importants. Per recuperar-les només cal un missatge.