Bum

Una tor­rada sucosa amb sobras­sada i brie sota la llum taronja de la desit­jada M9, la taula poli­va­lent que tant fa d’ofi­cina com de niu d’amor com de men­ja­dor. Veig una mirada espontània entre dues per­so­nes situ­a­des a un metre i mig de distància, una llam­bre­gada fugaç, entre tèrbola i inci­siva. Fonda, fixa, punyent. El camp magnètic no pot més. L’atmos­fera es den­si­fica. De sobte, al bàrman d’ulls tur­quesa li cau una copa des de les mans paten­ta­des fins a terra. La suc­cessió fugaç d’esde­ve­ni­ments és una sin­cro­nia per­fecta. Com un joc de nines rus­ses. Com les peces ben posa­des d’un dominó caient en cadena. Llàstima que no sona techno, però a la house hi ha un Heus negre que fa mira­cles. La font de l’ener­gia que fa que qua­tre ulls fos­cos –“sou fets del mateix mot­lle”, diu el bàrman– pro­vo­qui l’esclat d’un objecte de vidre en mil bocins serà un mis­teri pels segles dels segles. Es fa el silenci. Tot seguit la ria­lla negui­tosa de les tres boques pre­sents, la no-expli­cació científica, la màgia que tot ho pot. Com quan l’àvia li diu al pare “Et caurà un qua­dre al cap” i dos minuts després li cau un qua­dre al cap del net. Els psicòlegs saben que una mirada intensa pot influir en les interac­ci­ons soci­als, des­lli­gant emo­ci­ons que tra­ves­sen la super­fi­ci­a­li­tat de la con­versa diària. En el fons, cada cop que una mirada neta es troba amb una altra, es crea una con­nexió que pot asso­lir la savi­esa de l’oceà o el pes d’un cris­tall tren­cat. La fra­gi­li­tat de les emo­ci­ons es reflec­teix en aquesta copa de vidre: un ins­tant de con­tacte visual és capaç de col·lap­sar l’eco­sis­tema durant uns segons.