Riuades i torrentades

Des de Girona, veure les imat­ges de l’aigua des­bo­cada, sal­vatge i incon­tro­la­ble arra­sant cases i car­rers, arros­se­gant mobles, vehi­cles, vides i espe­ran­ces, obliga a recor­dar amb niti­desa que nosal­tres també hi som, que l’amenaça de les gotes fre­des, les danes (depressió aïllada a nivells alts), que diuen ara, la tenim a sobre periòdica­ment, com una espasa de Dàmocles des de sem­pre. Bé, des que en tenim memòria escrita.

Que quina va ser la pri­mera inun­dació a la ciu­tat de Girona? Ves a saber. L’any 1193 en tenim una de ben docu­men­tada. Això deu voler dir que fa 800 anys la ciu­tat ja havia gosat superar els límits de la Gerunda romana, s’havia esca­pat de la pro­tecció de la falda cos­ta­nera que acull l’entra­mat viari de la vella Girona i crei­xia, orgu­llosa i ago­sa­rada, pel pla còmode de la llera seca de l’Onyar. Des d’aquell moment, Javier de Chia va comp­tar 150 inun­da­ci­ons. Per tran­quil·lit­zar la parròquia es van anar fent peti­tes obres de con­tenció que l’aigua es va encar­re­gar de des­mun­tar. Fins que algú va enten­dre que el pro­blema gironí era que el Ter, quan bai­xava botit, no engo­lia l’Onyar, el Güell, el Galli­gants, la Maçana… Van veure això tant evi­dent i s’ado­na­ren del negoci que seria rete­nir l’aigua a Sau i Sus­queda per ven­dre-la a Bar­ce­lona i per elec­tri­ci­tat. Oli en un llum.

Està vist que si no hi ha negoci no es tro­ben solu­ci­ons. La ciu­tat de València va enten­dre que des­viar el Túria cap al sud per­me­tia ampliar el negoci urbanístic a l’engròs. Però, i els altres? Paciència. Sem­pre poden adap­tar al nom dels seus rius, rie­rols, tor­rents i bar­rancs la famosa jacu­latòria de 1843: Por los que la furia del Galli­gans fiero enterró con su furor, mise­ri­cor­dia, señor.

No, no fa cap gràcia. I tots els afec­tats i les seves famílies tenen el meu con­dol. El pro­blema serà, com sem­pre, que l’aigua tria els seus camins i és tos­suda i insen­si­ble. En canvi, els que admi­nis­tren i ges­ti­o­nen com afron­tar la desgràcia, els ele­gim nosal­tres. Els hauríem d’exi­gir plans que anes­sin més enllà dels qua­tre anys d’un man­dat. O ho tenim pelut.