Repetició miserable

Segur que tota una generació fa dies que reviu imatges que, per desgràcia, mai ha pogut oblidar. La dana i l’afectació al País Valencià, i en menor mesura a Catalunya, han reviscolat vivències i records de la remor de la pluja torrencial, els llamps i el so dels trons que han provocat terribles tragèdies naturals i, el que és pitjor, indignació per gestions nefastes i negligències que han sigut responsables de multiplicar l’abast de la calamitat que han costat milers de vides. El guió, com les mateixes fatalitats, es repeteix passin els anys que passin, i la miserable gestió es vol tapar controlant la informació, no oferint totes les dades i amb banys de masses dels mandataris de torn.

Tot això es va viure durant setmanes després d’una nit i matinada del 25 de setembre del 1962 que va provocar una gran riuada sobretot al Vallès Occidental, el Baix Llobregat i el Garraf, però també al Maresme i el Vallès Oriental, tot tipus de destrosses materials, la pèrdua de centenars de vides i de desapareguts dels quals avui en dia encara no hi ha dades fiables.

Aleshores el règim franquista va agafar el control i mai es van depurar responsabilitat sobre aquells que van permetre i es van lucrar deixant construir al voltant de rieres i torrents en zones inundables i, el que és pitjor, que després van permetre tornar a repetir errors i afavorir la suburbialització en molts municipis anunciant pluges de milions per als empresaris i la indústria mentre costaven d’arribar a la població les donacions i ajudes econòmiques que s’havien centralitzat. A la riuada natural s’hi va afegir la coneguda popularment com a “riuada blava”. Visites de ministres als municipis afectats com Sabadell, Terrassa o Rubí, posteriorment dels prínceps Joan Carles i Sofia, i, vuit dies després, de Francisco Franco. Tot ben calculat i adornat amb fanfàrria, banderoles i pancartes on es podien llegir coses com “Nuestro guía”. Facin la comparativa i vegin com, malgrat passar d’una dictadura a una democràcia, amb tots els matisos que hi vulguin posar, tot segueix un mateix patró amb més o menys encert per als que ho organitzen.

Aleshores la ràdio era el mitjà de referència per estar informat al moment i a partir del qual es va mobilitzar la ciutadania per ajudar a netejar, recollir cadàvers o ubicar damnificats ens centres d’acollida, entre altres. Ara tenim els mòbils i les xarxes socials, a més dels mitjans convencionals, i tot queda més exposat, fet que encara fa bullir més la sang quan es comprova la incompetència i la utilització per fer guerra política de la catàstrofe. Per sort, les imatges i els testimonis d’aquests dies ens permeten quedar-nos amb una cara bona de la desgràcia: la solidaritat humana, que persevera.

I tocada de crostó final per a aquells ajuntaments com el de Rubí, Montcada i Reixac o Ripollet, que amb l’historial de desgràcies encara no tenen pla de protecció civil per risc d’inundació.