Que no caiguin en l’oblit

Sembla que el cervell humà té l’habilitat de bloquejar determinats records i d’esborrar a consciència els més dolorosos. No és mala estratègia, podem convenir, si el que volem és mantenir entre cotons el nostre estat emocional. Dubto molt, però, que aquella informació es perdi. Simplement segueix allà encastada, com aquells núvols de dades que no veiem tot i que sabem de la seva existència. Arraconem la ràbia, el dolor, la impotència, la por... tot a fi de poder sobreviure en un món on es troben a faltar massa gradacions de l’escala de colors. Oblidar és sovint necessari per poder superar angoixes, però hem sucumbit tant a la constant deshumanització que estem passant de pantalla com si res, també en aquelles situacions en què ens hauríem de detenir. Oblidem els pobles que estan en guerra abans no s’assoleixi la pau, sembla que hem oblidat que fa quatre dies la gent moria sola per culpa d’un virus demolidor, hem oblidat completament que moltes famílies van perdre la seva llar perquè la crisi del totxo ens va explotar davant els morros i ens queda massa lluny que molt a prop d’on ara la gent ha mort ofegada, deu persones van perdre la vida i 450 l’habitatge en un incendi devastador. Oblidem les històries que hem llegit o que ens explicaven els nostres avis sobre moviments polítics que destrossen vides i oblidem quin és el caldo de cultiu que els fa renéixer. Oblidem que no tots els polítics són iguals, ni tan sols tots els empresaris. I ara no hi ha dubte que bona part de la societat s’ha fet seu el patiment del País Valencià, però correm el risc d’oblidar-lo abans els que ho han perdut tot o quasi tot recuperin l’esma. Davant aquesta amnèsia que hauríem de procurar esmenar, reservem-nos una certa memòria col·lectiva per recordar als governants que la seva obligació és no oblidar-se mai de ningú.