Que no caiguin en l’oblit

Sem­bla que el cer­vell humà té l’habi­li­tat de blo­que­jar deter­mi­nats records i d’esbor­rar a consciència els més dolo­ro­sos. No és mala estratègia, podem con­ve­nir, si el que volem és man­te­nir entre cotons el nos­tre estat emo­ci­o­nal. Dubto molt, però, que aque­lla infor­mació es perdi. Sim­ple­ment segueix allà encas­tada, com aquells núvols de dades que no veiem tot i que sabem de la seva existència. Arra­co­nem la ràbia, el dolor, la impotència, la por... tot a fi de poder sobre­viure en un món on es tro­ben a fal­tar massa gra­da­ci­ons de l’escala de colors. Obli­dar és sovint neces­sari per poder superar angoi­xes, però hem sucum­bit tant a la cons­tant des­hu­ma­nit­zació que estem pas­sant de pan­ta­lla com si res, també en aque­lles situ­a­ci­ons en què ens hauríem de dete­nir. Obli­dem els pobles que estan en guerra abans no s’asso­leixi la pau, sem­bla que hem obli­dat que fa qua­tre dies la gent moria sola per culpa d’un virus demo­li­dor, hem obli­dat com­ple­ta­ment que mol­tes famílies van per­dre la seva llar perquè la crisi del totxo ens va explo­tar davant els mor­ros i ens queda massa lluny que molt a prop d’on ara la gent ha mort ofe­gada, deu per­so­nes van per­dre la vida i 450 l’habi­tatge en un incendi devas­ta­dor. Obli­dem les històries que hem lle­git o que ens expli­ca­ven els nos­tres avis sobre movi­ments polítics que des­tros­sen vides i obli­dem quin és el caldo de cul­tiu que els fa renéixer. Obli­dem que no tots els polítics són iguals, ni tan sols tots els empre­sa­ris. I ara no hi ha dubte que bona part de la soci­e­tat s’ha fet seu el pati­ment del País Valencià, però cor­rem el risc d’obli­dar-lo abans els que ho han per­dut tot o quasi tot recu­pe­rin l’esma. Davant aquesta amnèsia que hauríem de pro­cu­rar esme­nar, reser­vem-nos una certa memòria col·lec­tiva per recor­dar als gover­nants que la seva obli­gació és no obli­dar-se mai de ningú.