Passatges

El memo­rial Pas­sat­ges de Port­bou, dedi­cat a Wal­ter Ben­ja­min, és un monu­ment arqui­tectònic i escultòric molt ben acon­se­guit, ja que reu­neix art, bellesa i passió. Obra de Dani Kara­van, sim­bo­litza la pau i el reco­nei­xe­ment a totes les per­so­nes anònimes que han de fugir dels seus països bus­cant l’anhe­lada lli­ber­tat. És una mera­ve­lla recon­for­tant; quan s’hi entra es baixa en una mena de túnel que acaba sobre el mar i es té la sen­sació de viure en una rea­li­tat paral·lela. És cor­pre­ne­dor i d’una per­fecció estètica que no es troba en monu­ments públics. És el meu pas­satge pre­fe­rit, en con­tra­po­sició als pas­sat­ges que hi ha al meu barri, que són tota una altra història. El sec­tor de Montjuïc de Girona està urba­nit­zat en forma concèntrica al cas­tell ruïnós. Té una via, la pujada de la Bar­rufa, que el tra­vessa i va can­vi­ant de nom, men­tre que la majo­ria de car­rers cir­cu­lars són llargs i d’un sol sen­tit. En el seu moment, l’urba­nista va tenir la bona pen­sada de dei­xar-hi uns pas­sat­ges per comu­ni­car a peu un car­rer i altre i així estal­viar una volta inne­cessària al via­nant, tenint en compte que és un barri amb des­ni­vell pro­nun­ciat. El pro­blema és que amb els anys aquests pas­sat­ges han aca­bat dei­xats de la mà de Déu. Almenys els que freqüento estan bruts, plens de fulla­raca i males her­bes, i no tenen qui els netegi. Per aca­bar-ho d’ado­bar, hi ha veïns con­fron­tants que no tenen gens de cura de la seva vege­tació, que inunda l’espai, ja prou estret, i es difi­culta encara més el pas. I és clar, fulles i bran­ques com­pli­quen el trànsit dels soferts usu­a­ris. Alguns pas­sat­ges són de for­migó i s’hi pot pas­sar amb una certa segu­re­tat, mal­grat que la il·lumi­nació tam­poc és exces­siva, però n’hi ha que són de rajola i en temps humit o fred sem­blen pis­tes de pati­natge, com és el cas del pas­satge de la Vall Umbrosa, entre els car­rers Torre de Sant Narcís –quin és el pro­blema d’aquesta via, que farà un any i mig que està tan­cada al trànsit i que no sem­bla que hi hagi cap intenció de reo­brir?– i el de la Torre Suc­het. La comissió del nomenclàtor revi­sarà algun dia aquest con­tra­sen­tit? Pot­ser la torre podria man­te­nir el nom d’aquest mili­tar francès que va bom­bar­de­jar la ciu­tat fins a enru­nar-la si hi hagués un plafó expli­ca­tiu. Però un car­rer ha de dur el seu cognom?