El dol es dona per acomiadat

Als protagonistes del frustrat procés a la independència no els agrada que es digui que allò va ser un intent de cop d’estat; no els agrada que es digui que pretenien, en paraules del jutge Pablo Llarena, que “l’estat de dret es rendís a la determinació violenta d’una part de la població”. Prefereixen creure que havia de ser tota una altra cosa, fins i tot van fer córrer la carrinclonada de dir-ne “revolució dels somriures”. Doncs bé, en la vida real, procurar la secessió d’un territori en detriment de l’Estat que el posseeix no és un cop d’estat, és un acte de guerra. Si no es va plantejar així, és que no es va plantejar de cap manera. I si la gent hi va ser, com no es cansen de repetir els agitadors de cap de setmana, és perquè se’ls va convocar a mobilitzacions familiars i festives prèvia venda de samarretes, no pas a una ofensiva frontal contra l’Estat que els capdavanters de totes les faccions conjurades sabien que no podia ser i a més era impossible.

Al cap de set anys toca desfer l’encanteri, acabar el dol, i no reincidir en episodis de ridícul desmesurat —com la megafonia de Vic, les creus plantades en platges o l’escampada de llaços grocs pertot arreu— amb què, si per dissort el món encara ens mirava, hauria girat la vista a l’instant i per sempre. La incapacitat de sortir del fantasieig creat per polítics irresponsables, mitjans de comunicació submisos i intel·lectuals absentistes porta a reincidir en crassos errors, com el d’encarregar un concert commemoratiu, que s’havia de fer el passat octubre, a un embolicatroques amb un llarg historial de fracassos organitzatius. Si ja és trist acabar administrant recordatoris de dates senyalades després d’haver organitzat tantes manifestacions multitudinàries —les xifres són discutibles però no la seva envergadura—, més trist és que us enredi el primer que passa.

La decepció que s’ha apoderat dels esperits era més que previsible, des del moment que s’entaula un desafiament sense possibilitat de victòria. La història de Catalunya des de 1640 és plena d’ocasions frustrades, però seria un error pensar que no en vindrà d’una, perquè probablement la del 2017 és l’última. Com va dir Éric Zemmour, “els independentistes catalans arriben massa tard en una Europa massa vella”. Una Europa que està experimentant la superposició d’una Unió Europea que no vol sentir parlar del sorgiment de més estats, de l’establiment de noves fronteres ni de la recuperació de velles identitats, sinó de buidar de contingut els estats existents i d’unificar lleis, costums i creences.

Com a mínim aquesta vegada la lliçó hauria de servir per entendre que, quan no se sap jugar, les catxes es veuen a venir d’una hora lluny i et deixen incapacitat per tornar-ho a fer; per veure que la independència interessa als catalans, i encara no pas a tots, i no interessa gens als no-catalans que viuen a Catalunya; per comprendre que mai cap independència s’ha pogut aconseguir sense suport d’alguna potència exterior —cosa no pas inconcebible, però inimaginable a curt terme—. Una empresa tan important i tan perillosa com la secessió no es pot deixar en mans d’il·luminats que banalitzen el que està en joc i tracten els ciutadans de criatures, esgrimint lemes com que “això va de democràcia” o que “volem votar per decidir-ho tot”.

Catalunya des del segle XIII, on Pierre Vilar ja hi veu una forma d’estat nacional precoç, ha estat massa dèbil per trobar mai el seu lloc en el concert de les nacions europees i alhora massa forta per quedar diluïda en la Castella que, com diuen per allà, “se hizo España”. Els usos i costums, l’idioma i el dret catalans han sobreviscut malgrat tot fins avui, en una lenta decadència que segurament és ja irreversible. Símptoma clar n’és el retrocés lingüístic: el català s’ha transmès sempre bàsicament de pares a fills; ara de fills cada cop se’n fan menys i els nets dels forasters no se l’han fet seu excepte comptades excepcions.

Llavors, en lloc de voler jugar en una lliga superior on no se’ls espera i que es regeix per unes regles que no entenen, els polítics que encara es considerin sobiranistes farien bé d’adonar-se de l’emergència i blindar les coses bàsiques de la catalanitat. El temps del peix al cove no tornarà, perquè ja no és que no hi hagi peix, és que els han deixat sense cove —anècdotes conjunturals a banda, com l’amnistia— i encara no ho han vist. I el pitjor és que es poden quedar sense el país que deien volien salvar.