Opinió

De set en set

Salve Mar

Després de la seva revelació fulgurant amb Tres dies amb la família (2009) i de Tots volem el millor per a ella (2013), Mar Coll ha continuat treballant en el món audiovisual, a través de sèries televisives, però saludo el seu retorn a la intensitat del cinema amb Salve Maria, l’atreviment de la qual s’expressa amb el mateix títol (tenint present l’oració mariana) d’una pel·lícula que aborda la maternitat com una experiència que pot resultar difícil, dolorosa, angoixant: la protagonista (la Maria, molt ben encarnada per Laura Weissmahr) no només sembla superada davant les necessitats del seu nadó, i la cura que requereix, sinó sentir-se impotent i fins espantada pels plors i els vòmits de la criatura: no sap què fer-ne. També la inquieten els seus fluids (la llet) i la transformació del propi cos. El món quotidià se li ha fet estrany (aquella finestra que no tanca) i així, sinistre: aquell corb que, entrant a la casa, remet a Hitchcock, que inspira l’atmosfera de malson.

Res sembla que pugui salvar aquesta Maria, una escriptora que s’obsessiona pel cas d’una infanticida, que ha ofegat els seus bessons en una banyera. O potser sí: “alliberar-se” del seu fill. Partint d’un llibre de Katixa Agirre, Les mares no, Coll fa present citacions d’escriptores que han parlat de les angoixes de la maternitat: Adrienne Rich, Sylvia Plath. El tema no és nou. I, de fet, moltes dones han viscut, viuen, depressions postpart. Però persisteix un cert “tabú”, alguna cosa que espanta. Ho pot fer pensar que, després d’una bona acollida en els festivals de Locarno i de Valladolid, el film, malauradament i potser en part per una mala promoció, no ha convocat gaires espectadors en la seva estrena comercial. Però són a temps de veure-la.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.