Tardor valenciana?

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i lla­vors ho podrem tot.” En l’Any Estellés, aquests ver­sos del poeta han estat citats fins a l’exte­nu­ació. No ho podem evi­tar, perquè defi­nei­xen molt bé una manera ben valen­ci­ana de pro­testa popu­lar. Tot sovint se’ns acusa de ser un poble menin­fot. Ho som molt menys del que nosal­tres matei­xos ens pen­sem, però sí que és de veres que ens pres­tem molt bé a repre­sen­tar el tòpic: aguan­tem, aguan­tem i aguan­tem fins que escla­tem. I ací també hi podeu posar la metàfora fallera de rigor.

La dana ens ha fet viure en els ver­sos del fill del for­ner una vegada més. Si el dia en què no podrem més no ha arri­bat, no deu ser molt dife­rent de hui. En febrer de 2012, l’espurna va botar amb una pro­testa d’uns alum­nes del Lluís Vives de València. Els colps de porra de la poli­cia varen cri­dar a la soli­da­ri­tat de tots els estu­di­ants, que varen omplir la ciu­tat en una espècie de Maig del 68 gene­ra­ci­o­nal. Aquell dia en què no vàrem poder més estava ple de tota mena d’ingre­di­ents: pre­ca­ri­e­tat, reta­lla­des, cor­rupció, etc. Aquell dia es va enfon­sar un règim.

Dis­sabte pas­sat, València va viure una de les mani­fes­ta­ci­ons més mul­ti­tu­dinàries que no es veien des de la Tran­sició. I s’hi varen afe­gir Ala­cant, Elx, Alzira, Cas­telló, etc. La catàstrofe natu­ral ha tret a la llum les ver­go­nyes de la catàstrofe política que ens governa. No només per un Con­sell con­cret, com aquest que encapçala Car­los Mazón, tot un govern amb les mans taca­des de sang, sinó de tot un sis­tema que no té el benes­tar dels seus ciu­ta­dans com a pri­o­ri­tat, un sis­tema que con­si­dera que la gent i la terra no són més que recur­sos a espo­liar en bene­fici propi.

El PSOE valencià fa el que ha fet sem­pre i el que no podrà dei­xar de fer mai, lògica­ment: pegar la cabo­tada i aca­tar els interes­sos de Madrid. Així, apro­va­ran els comp­tes de Mazón, siguen els que siguen, i no en dema­na­ran la dimissió, perquè han de ser el peó sacri­fi­cat perquè Pedro Sánchez jugue als escacs i pres­si­one el PP perquè no li blo­quege els seus PGE.

El votant valencià, de PSOE o de PP, no ho entén. En aquest esce­nari, el valen­ci­a­nisme té una opor­tu­ni­tat per a fer sal­tar les cos­tu­res del sis­tema i situar-se com l’opció política que va més enllà d’un recanvi: com l’única opció que pot garan­tir que una catàstrofe natu­ral no es torne a con­ver­tir en una catàstrofe huma­nitària per culpa de la catàstrofe política.