Resposta automàtica

És l’economia, estúpids, o al meu país la puja no sap ploure. Tenim respostes preparades i sabudes per a situacions recurrents. El de les eleccions americanes, o el de l’aparició tràgica dels aiguats al País Valencià. Cada una d’aquestes dues frases les hem anat repetint. A aquesta Amèrica amb promesa d’una era daurada feta per algú que ha sigut condemnat amb 34 càrrecs i que ha instat a una insurrecció al Capitoli, i que ven la seva victòria contra el sistema, algú que ha crescut i s’ha enriquit amb el sistema. És l’economia, estúpids, és la inflació que fa patir les butxaques dels treballadors desposseïts per la globalització i la desindustrialització, i que giren cap a Washington la seva ràbia.

És la pluja que no sap ploure com va saber cantar Raimon, és el fang que va poetitzar Vicent Andrés Estellés a força d’aiguats clavats a la memòria dels valencians. Aquests dies sentim la cançó i llegim els versos enmig de la manca de respostes versemblants davant tanta ineptitud i enmig de tanta mort com ha generat l’aigua de la gota freda desfermada que ha generat tanta destrucció, i ha deixat tanta feina pendent. Necessitem de les paraules que ens omplin de raons per saber on som sempre, i és veritat també que els automatismes surten com els primers auxilis, com les primeres mesures d’urgència, aquestes que costen tant d’arribar al País Valencià, i que venen al cap com a primera cura.

És clar que també són paraules, maldestres, insults fins i tot que han bastit un candidat guanyador als EUA, i són les paraules erràtiques, els relats enganyosos que miren de parar el cop, de distreure responsabilitats. De manera que a banda del pensament automàtic, que actua en el nostre cervell com qui fa un camí d’esma, seguit mil vegades, necessitem aprofundir en les raons del perquè s’esdevenen desastres, els naturals i els de l’acció de l’home, que no estan tan allunyats.