Set anys i un dia

Ahir, les àvies i avis de Reus, com cada dia que no sigui festiu, de dilluns a dissabte, setmana a setmana, des de fa set anys, plogui o faci sol, hi hagi pandèmies o no, van donar tres tombs a la plaça del Mercadal i després van cridar “llibertat presos polítics”, “amnistia”, “independència” i van cantar Els segadors. Una tal perseverança em porta a reflexionar sobre si aquesta tossuderia no és la que ens caldria a tots els catalans per a defensar els nostres drets, començant per la sobirania, per tal que d’una vegada i per sempre ens poguéssim governar de la manera que democràticament decidíssim. Tenint clar que no tenim cap vareta màgica, ni que siguem ni millors ni pitjors que ningú. De ben segur que ens equivocaríem moltes vegades i que no ens escaparíem pas dels corrents ultraliberals i populistes que dissortadament estan prenent volada arreu.

Al meu entendre es tractaria, com he dit, de ser perseverants i que quedés clar que no ens manifestem festivament, sinó per mostrar, si em permeteu, amb cara ferrenya que ja en tenim prou, que volem ser qui som i ser al món amb veu pròpia, intentant d’aportar modestament (som un país petit) el nostre treball i el nostre esforç per tal que tothom pugui viure dignament en pau i llibertat.

Quan aquest paper arribi a mans del lector estarem encara corpresos pel desastre de les inundacions del País Valencià i dels resultats de les eleccions presidencials als Estats Units, del tot imprevisibles a hores d’ara. Intentem que l’espessetat de la boscúria no ens impedeixi d’identificar els arbres.

Són temps estranys, que deia el poeta, sembla que tot estigui capgirat, la política, la judicatura, la meteorologia, l’ús de la llengua –no només la nostra–; alguns dels valors que ens semblava que estaven gairebé consolidats són vulnerats sistemàticament. Diuen, i potser tenen raó, que estem desmotivats i que hem entrat en una fase d’espanyolització de les nostres institucions.

Em sembla que seria hora d’aprendre la lliçó que ens donen els avis. Ells mantenen l’esperança i no deixen de caminar.