El mur de King

Com cada quatre anys, m’assec davant de la tele i em dedico a mirar la nit electoral americana. Hi ha un punt de beneiteria, ho reconec, que és similar a l’actitud que tinc davant d’un partit de bàsquet de l’NBA, d’aquests que també juguen a la matinada. És a dir, l’espectacle en estat pur o, si més no, una mena de cosa que s’assembla a l’espectacle i que ajuda a passar l’estona. Cada quatre anys em retrobo amb vells amics, com Anderson Cooper, sempre tan elegant, o amb el veterà Chris Wallace, i, sobretot, amb John King, que és l’amo de la pantalla tàctil –l’anomenen “Magic Wall”–, l’estrella de la programació electoral de la CNN des del 2008. Des d’aleshores, la tècnica ha evolucionat i també ho ha fet la destresa de King, que fa anar el dit amunt i avall del mur màgic per il·lustrar l’audiència amb una rapidesa i una exactitud extremes, passant d’un comtat (aquesta espècie de províncies o comarques) a l’altre, travessant el temps i els espais amb l’afany d’explicar no solament qui guanya, sinó per què guanya en llocs tan inversemblants i estrambòtics (per a un espectador no gaire avesat a la geografia americana) com Pottawatomie, Pushmataha, Choctaw o Comanche, per dir només quatre noms dels més de tres mil comtats del mapa administratiu. King exerceix com a observador d’aquest microscopi electoral i converteix el recompte en un joc de taula (i de mans) que a mi em té fascinat. Deu ser per això que segueixo les eleccions americanes i també perquè són les cadenes de televisió les que “proclamen” el vencedor, amb el seu propi recompte. La Fox, naturalment, va ser la primera a anunciar que Trump guanyava (1:25 am), mentre que la CNN no ho va certificar fins a les 5:30 am. Dues hores abans, King, amb el seu mur al darrere, va intervenir motu proprio, més enllà de les directrius de la cadena: “Potser no toca que ho digui, però Trump està trucant a la porta. Serà el president.”