Construir país des de la pinya

S’acaba una temporada castellera plena d’imatges que han fet història: la Joves Xiquets de Valls convertint-se en colla de 10, el 4 de 10 descarregat dels Verds, l’abraçada entre les petites Noa i Mia després de l’ensurt a Sant Fèlix… i, és clar, la sonora escridassada a Salvador Illa en el seu primer intent de bany de masses com a Molt Honorable. Haig d’aclarir que soc una ignorant en matèria de castells (perdoneu la gosadia de parlar-ne). Quan vaig a plaça, prou feina tinc a distingir entre un tres de nou amb folre o un pilar de set. I tot i que tinc família castellera i cada dinar es converteix en una lliçó, em costa veure més enllà d’una pinya que es mou, uns braços que s’enlairen i una canalla que s’enfila com si tingués ales. L’emoció que sento va molt més enllà d’entendre què han aconseguit tècnicament les colles. El que em captiva és sobretot l’exemple que donen d’organització comunitària, d’escola de responsabilitats compartides, d’espai de trobada per a persones nouvingudes i d’expressió de catalanitat fora dels discursos de partit. El món casteller és una metàfora de com pot funcionar una societat sana, on el valor de cadascú és en la seva contribució col·lectiva, no en cap lideratge hegemònic.

Els castells són comunitat, arrels, diversitat, respecte i integració. Com a mínim. En un món on cada vegada hi ha menys espais perquè els joves es relacionin, les colles castelleres s’han convertit en una mena de refugi on es troben, comparteixen i aprenen. Hi fan amistats en un moment clau de les seves vides, i de passada, aprenen valors fonamentals. Per a molts nois i noies és el primer lloc on prenen responsabilitats col·lectives, i ho fan des del respecte, lluny dels exemples que vivim en l’esport amateur, on jugadors i afició s’enerven i sovint acaben a crits. És un espectacle que no necessita un públic dividit, i malgrat les rivalitats històriques d’algunes colles, quan toca es reconeix, i s’aplaudeix, el mèrit dels contraris. Com va passar per Santa Úrsula. És un ambient molt diferent, on cap Vinícius no hi encaixaria.

També em fascina el paper de les dones. No només hi són presents, sinó que ocupen posicions de responsabilitat i lideratge sense que ningú ho qüestioni. I es fa de manera espontània, sense quotes ni discursos, i és acceptat amb naturalitat i respecte. En un món on encara queda tanta lluita per la igualtat, el món casteller ofereix un model d’organització integrador on les dones poden ser caps de colla, responsables tècniques i referents indiscutibles. És una lliçó sobre com reconèixer el talent de cadascú sense importar el gènere. Un altre aspecte sorprenent és com integra persones de diverses nacionalitats, especialment en poblacions amb índexs d’immigració alts, com Salt o el Vendrell. En aquestes localitats, les colles castelleres –visca els Marrecs!– no només han aconseguit sumar membres de diferents nacionalitats, sinó que han esdevingut colles de gran valor. Són un espai d’acollida, un punt de trobada on gent de diferents cultures treballa per un objectiu comú. I curiosament, el català hi actua com a llengua comuna i es converteix en una eina de convivència, fins i tot per a aquells que no la tenien com a pròpia. Aquest aprenentatge compartit crea un sentiment de pertinença i permet que molts nouvinguts estableixin vincles amb el territori i la cultura. Les colles castelleres són un petit laboratori d’integració social, on la diversitat és respectada i la llengua es viu amb naturalitat. Com el sentiment de catalanitat, que s’expressa lluny dels discursos polítics tot i que és habitual sentir càntics d’independència a les places. El món casteller té una manera d’entendre el país que sobrepassa el discurs oficial i que expressa una identitat pròpia, molt plural. I què dir de la descentralització? En el món casteller la capitalitat no marca tendència ni és el focus. La gent celebra les victòries de colles de municipis com Valls, Vilafranca o Tarragona. I mentre TV3 malbarata temps i diners públics amb el frau de la copa Amèrica, la Xarxa (la plataforma de televisions locals) fa una feina pedagògica espectacular amb la retransmissió de les diades castelleres.

Els castells són un mirall on mirar-nos com a societat. Una barreja de modernitat i tradició on passat i futur es donen la mà. Lemes com “Força, Equilibri, Valor i Seny” encapsulen una filosofia de vida més enllà d’una guia castellera. Potser mirant-los podem aprendre una mica més sobre com construir una societat més forta, equilibrada i respectuosa.