Morts, sexe, droga i música clàssica

Què passaria si en plena actuació d’una gran orquestra barcelonina a la sala simfònica del Palau de la Música Catalana la lluerna modernista esclatés en mil bocins i el cos d’un home quedés penjant amb una soga al coll? Així comença la quarta novel·la d’Oriol Canals, No dormiràs, un thriller psicològic que comença amb força i que en una sèrie de girs argumentals acaba portant a un final sorprenent. La suposada orquestra és la inexistent Orquestra Filharmònica de Barcelona i el seu director, Víctor Alemany, que està al centre de tota la trama i a qui es presenta com un gran mestre contemporani de la música clàssica internacional que competeix amb el gran Gustavo Dudamel. I el Palau de la Música és l’escenari on s’inicia una gira mundial de l’orquestra que els ha de portar a fer 109 concerts arreu del món. Per tant, l’acció que s’inicia a Barcelona porta el lector a Hamburg, Venècia i Bratislava, però també a Londres i Buenos Aires.

Que quedi clar que parlem d’una novel·la que ha sorgit de la imaginació del seu autor. Oriol Canals (Barcelona, 1978), llicenciat en publicitat i relacions públiques, ha treballat en multinacionals com Nike i portant màrqueting i el negoci a Sport, El Periódico i actualment a l’Ara. És l’autor de quatre novel·les del gènere negre, però que tenen particularitats diferents i que han fet que l’Oriol s’hagi fet un nom dins d’aquest gènere tan complex, que té lectors fidels i que atrapa. Fins ara ha publicat Fills de mala mare (2013), Diví (2018) i Els sentinelles de la llibertat (2023). En aquesta darrera novel·la Canals s’introduïa en el món dels diaris de Barcelona i oferia una trama versemblant amb morts i una caracterització de personatges als quals molts es van atrevir a buscar paral·lelismes a la vida real.

De morts també n’hi ha a No dormiràs. També girs on el que sembla un assassinat no ho és i el que sembla un suïcidi és una mort violenta i el que tothom dona per fet que és una mort violenta en realitat no ho és. Però és que en aquesta trama que neix en una Barcelona contemporània s’hi barreja el sexe, o millor dit, una versió de sexe no sempre consentit, salvatjades de primer ordre, i el món de la droga i el blanqueig de diners. I tot això amb un estil directe i àgil, de thriller psicològic en què no gaire res és tal com sembla a primera vista. Sempre amb el Nessun dorma de fons i amb un contacte directe amb els mitjans de comunicació i la utilització de les xarxes socials per tal de fer avançar la trama.

Per investigar fets tan complexos, Oriol Canals torna a una sergent dels Mossos d’Esquadra, la Martina Roca, una policia peculiar amb dos caporals que donen molt de joc. La sergent haurà de viatjar per tal d’investigar detalls diversos i arribar a l’entrellat del que ha provocat tants fets delictius, que es remunta a alguna cosa que va passar a Nàpols de la qual gairebé ningú vol parlar. La sergent, amb una història personal que també té un pes a tota la trama, es veurà abocada a un laberint de perversitat del qual només podrà sortir amb una investigació ben portada, un punt de sort i potser traint alguna de les coses que l’han portat a ser una investigadora reconeguda.