El jorn dels miserables

Pas­sen els dies i els fets són cada cop més ina­pel·lables. Varen dir que el que tocava era aten­dre les vícti­mes, les famílies i la soli­da­ri­tat, i que ja s’inves­ti­ga­ria i es pas­sa­rien comp­tes i dema­na­rien res­pon­sa­bi­li­tats després, que ja hi hau­ria temps. Però un cop més era tot men­tida. Volien el temps per mani­pu­lar la veri­tat, crear con­fusió i ela­bo­rar una estratègia de defensa perquè es sen­ten i es saben tots amb el cul a l’aire. No paren de men­tir, se’ls enganxa tres vega­des cada dia, i con­ti­nuen i con­ti­nuen. Ja em per­do­na­ran, però en nom de les famílies, les vícti­mes i la soli­da­ri­tat estan arra­sant i con­ta­mi­nant el que en una inves­ti­gació cri­mi­nal seria el lloc dels fets i reme­nen la cua per des­truir pro­ves i donar-se i crear-se coar­ta­des. Hi ha més de dos-cents morts i les inves­ti­ga­ci­ons ober­tes són per veure qui tirava fang al rei, qui col­pe­java el cotxe de Sánchez i qui rapi­nyava boti­gues i pro­pi­e­tats pri­va­des. Cada dia estem més immer­sos en el jorn dels mise­ra­bles. Ho vàrem fer de pena, no assu­mim res­pon­sa­bi­li­tats, men­tim sobre el que vàrem fer, fem xan­tatge mirant que la pena de la desgràcia ali­ena ens ajudi a treure la tar­tana del camí dels rocs. I ni quan obrim l’aixeta dels ajuts dei­xem de men­tir i de crear con­fusió. La majo­ria d’aquests deu mil mili­ons que ja omplen la boca són flaira, nas, que no en tas­taràs. Són crèdits, sense interès o amb interès molt baix, però són crèdits. Que obrin una causa, ja. S’ha d’esca­tir la veri­tat.