Clam massiu: Mazón dimissió

La ine­ficàcia, el caos i la irres­pon­sa­bi­li­tat a l’entorn de la devas­ta­dora dana al País Valencià han situat el pre­si­dent valencià, Car­los Mazón, en una situ­ació insos­te­ni­ble, més encara després del clam mas­siu de dimissió sen­tit ahir en les dife­rents mani­fes­ta­ci­ons. El polític popu­lar no sola­ment ha estat incapaç d’assu­mir com calia el paper de màxim coor­di­na­dor de la situ­ació d’emergència, sinó també de jus­ti­fi­car la cadena d’errors i d’inacció que s’han anat suc­ceint a mesura que avançaven els dies i aug­men­tava el nom­bre de morts. En aquest sen­tit, costa de creure que es vegi amb cor de man­te­nir-se al cap­da­vant del govern quan, fins i tot, ha estat desau­to­rit­zat públi­ca­ment pel pre­si­dent del seu par­tit, Alberto Núñez Feijóo, que ha dema­nat a l’Estat que declari l’estat d’emergència i assu­meixi el coman­da­ment de l’ope­ració. Cada minut s’hi afe­gei­xen més des­propòsits, i el secre­tisme al vol­tant del dinar amb la peri­o­dista a qui volia ofe­rir la direcció de la tele­visió pública és el penúltim esper­pent. No només perquè Mazón va estar il·loca­lit­za­ble durant les hores més deci­si­ves per evi­tar la tragèdia, sinó perquè les dife­rents ver­si­ons sobre el tiberi i la per­sona amb qui el com­par­tia són una metàfora lamen­ta­ble del que entén per peri­o­disme: ama­gar la veri­tat. Més enllà de les res­pon­sa­bi­li­tats, que veu­rem si es limi­ten a l’òrbita estri­ca­ment política, la gestió de Mazón i del seu equip de con­se­llers i con­se­lle­res indica també la defec­tu­osa con­cepció que tenen d’un model autonòmic en el qual mai han cre­gut. Si fos així s’hau­rien pres de forma més seri­osa les com­petències que tenen, s’hau­rien pre­o­cu­pat de mos­trar alguna mena de conei­xe­ment sobre les emergències i s’hau­rien estal­viat el menys­preu envers les aler­tes esta­tals. Però Mazón i el seu equip s’han carac­te­rit­zat fins ara més per la seva tendència a des­man­te­llar que no pas a cons­truir, sobre­tot a l’hora de recu­lar en el foment de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes, o pre­ci­sa­ment pel que fa a les polítiques d’emergències. I en aquest últim aspecte, que tan fort ha col­pe­jat els valen­ci­ans, no es pot obli­dar que l’actual govern forma part d’un espec­tre ideològic que milita sense com­ple­xos en el nega­ci­o­nisme del canvi climàtic.