La coixesa crònica de la COP

La 29a edició de la con­ferència pel clima arrenca a Bakú mar­cada tant per la consciència que es tracta d’un esde­ve­ni­ment impres­cin­di­ble com pels dub­tes de sem­pre al vol­tant de la seva efec­ti­vi­tat. No per habi­tu­als, les absències de líders com Joe Biden, Xi Jin­ping, Ursula von der Leyen, Olaf Scholz, Lula da Silva o Emma­nuel Macron dei­xen de ser un mal punt de par­tida. Tam­poc con­vida a l’opti­misme l’elecció de la seu, forçada en part per sal­var el vet de Putin a la Unió Euro­pea. Bakú és la capi­tal de l’Azer­baid­jan, un estat que ve a ser la rèplica a l’est d’Europa dels emi­rats àrabs petro­li­ers i que té una eco­no­mia del tot depen­dent de l’expor­tació de com­bus­ti­bles fòssils. Després dels recels que va ori­gi­nar que la seu del 2023 fos Abu Dhabi, la COP enso­pega per segon cop amb la mateixa pedra i corre el perill de diluir el seu caràcter d’esde­ve­ni­ment de cons­ci­en­ci­ació climàtica i pas­sar a ser per­ce­buda com un ins­tru­ment de blan­queig de governs amb poca moti­vació pel futur del pla­neta. Per reblar els mals pre­ce­dents, ja és cone­gut que una de les pri­me­res deci­si­ons que revi­sarà el nega­ci­o­nista climàtic Donald Trump serà l’adhesió dels Estats Units a l’Acord de París, que implanta la reducció de gasos d’efec­tes hiver­na­cle. Si durant el seu pri­mer man­dat els EUA ja se’n van des­vin­cu­lar, res fa pen­sar que amb el seu retorn a la Casa Blanca la decisió sigui una altra. L’accen­tu­ació d’epi­so­dis climàtics vio­lents cada vegada més freqüents és una rea­li­tat irre­fu­ta­ble i de con­seqüències prou letals perquè aquesta COP 29 se cen­tri també en la miti­gació dels efec­tes d’aquests fenòmens extrems i en l’ajuda als països més pobres per pal·liar els efec­tes d’un escal­fa­ment del qual no són cau­sants però que patei­xen amb cru­esa màxima. En tot cas, les edi­ci­ons ante­ri­ors de la COP sem­pre han pecat del mateix: les parts sig­nen acords i els incom­plei­xen sense rubor. I ja són uns acords que rebai­xen sis­temàtica­ment el llistó dels plan­te­ja­ments més ambi­ci­o­sos jus­ta­ment perquè puguin ser assu­mits per totes les parts. L’absència de meca­nis­mes de cor­recció i repa­ració del dany cau­sat per als que es desen­te­nen del com­pli­ment acaba de con­fi­gu­rar una coi­xesa crònica que deva­lua la COP.