La coixesa crònica de la COP
La 29a edició de la conferència pel clima arrenca a Bakú marcada tant per la consciència que es tracta d’un esdeveniment imprescindible com pels dubtes de sempre al voltant de la seva efectivitat. No per habituals, les absències de líders com Joe Biden, Xi Jinping, Ursula von der Leyen, Olaf Scholz, Lula da Silva o Emmanuel Macron deixen de ser un mal punt de partida. Tampoc convida a l’optimisme l’elecció de la seu, forçada en part per salvar el vet de Putin a la Unió Europea. Bakú és la capital de l’Azerbaidjan, un estat que ve a ser la rèplica a l’est d’Europa dels emirats àrabs petroliers i que té una economia del tot dependent de l’exportació de combustibles fòssils. Després dels recels que va originar que la seu del 2023 fos Abu Dhabi, la COP ensopega per segon cop amb la mateixa pedra i corre el perill de diluir el seu caràcter d’esdeveniment de conscienciació climàtica i passar a ser percebuda com un instrument de blanqueig de governs amb poca motivació pel futur del planeta. Per reblar els mals precedents, ja és conegut que una de les primeres decisions que revisarà el negacionista climàtic Donald Trump serà l’adhesió dels Estats Units a l’Acord de París, que implanta la reducció de gasos d’efectes hivernacle. Si durant el seu primer mandat els EUA ja se’n van desvincular, res fa pensar que amb el seu retorn a la Casa Blanca la decisió sigui una altra. L’accentuació d’episodis climàtics violents cada vegada més freqüents és una realitat irrefutable i de conseqüències prou letals perquè aquesta COP 29 se centri també en la mitigació dels efectes d’aquests fenòmens extrems i en l’ajuda als països més pobres per pal·liar els efectes d’un escalfament del qual no són causants però que pateixen amb cruesa màxima. En tot cas, les edicions anteriors de la COP sempre han pecat del mateix: les parts signen acords i els incompleixen sense rubor. I ja són uns acords que rebaixen sistemàticament el llistó dels plantejaments més ambiciosos justament perquè puguin ser assumits per totes les parts. L’absència de mecanismes de correcció i reparació del dany causat per als que es desentenen del compliment acaba de configurar una coixesa crònica que devalua la COP.