El cafè amb les amigues

Em trobo una cone­guda i veig que du una maleta a la mà. És una d’aque­lles peti­tes, de cabina, de les que una s’acos­tuma a pre­pa­rar quan la marxa és breu, sobre­tot d’ençà que per una maleta gran es paga més que pel viatge sen­cer. M’explica que se’n va qua­tre dies a les Bale­ars, amb dues ami­gues. Hi van les tres soles, vull dir sense marits ni fills ni res que s’hi assem­bli, i tan bon punt tor­nen de l’esca­pada ja pla­ni­fi­quen la que tindrà lloc l’any següent. I m’acla­reix que aquest pla no falla mai perquè totes tres van pac­tar que els diners que els ani­ria molt bé inver­tir en psicòlegs, els des­ti­na­rien a aquest viatge anual, que, almenys a ella, li resulta més repa­ra­dor que vint visi­tes segui­des perquè li ana­lit­zin el cap. L’envejo i molt, perquè amb unes ami­gues fa molts mesos que sabem que ens merei­xem una sor­tida ple­ga­des i sense que ningú més s’apunti a la nos­tra festa, però som inca­pa­ces de con­sen­suar una data. Quan a una se li ali­neen tots els astres, a l’altra se li acu­mula la feina. Quan una té vacan­ces perquè ha de recu­pe­rar unes hores extres que va fer a l’empresa on tre­ba­lla, l’altra té l’ani­ver­sari del nen. Volíem esca­par-nos per cele­brar que totes hem fet cin­quanta anys, i al pas que anem aca­ba­rem pen­sant només en la festa dels sei­xanta. No ens ren­dim, però, perquè sabem que les reu­ni­ons amb ami­gues –aquí els senyors diran que també ser­veix per als amics– són or de vint-i-qua­tre qui­rats. Parlo de les ami­gues que mai s’empre­nyen perquè no seguei­xes cap dels seus cent cin­quanta con­sells i de les que tri­a­ries amb els ulls tan­cats per obrir una ampo­lla de xam­pany francès que t’han rega­lat. Quants cops no bus­quem la feli­ci­tat en un gran viatge o en un sopar en un res­tau­rant de luxe però obli­dem que la podríem tro­bar aixe­cant el telèfon i fent un cafè, ni que sigui per inten­tar pla­ni­fi­car aquell viatge que no farem.