Parlem-ne un pèl

D’aquí a cent anys, tots calbs, diu la gent. La veritat és que molts homes no han d’esperar tant. Jo mateix penso que no trigaré gaires anys a tenir allò que piadosament se’n pot dir “un front continuat”.

Tot i que alguns tenim la vanitat de creure que ens adaptarem sense massa angoixa a un cert grau de calbesa, cal admetre que la pèrdua progressiva del cabell no és agradable. En la nostra societat, que és competitiva també en el camp estètic, quedar-se sense cabell és una “inferioritat”. Quedar-se sense dents és una altra manifestació de decadència, però no és tan visible; a més, el fet de dur dents postisses es considera més normal que dur una perruca, potser perquè les dents són necessàries i el cabell ha estat considerat, fins ara, purament ornamental. Si prospera la valoració social del cabell –en altres temps i en altres cultures la calbesa és venerada o signe de categoria– la perruca o el transplantament també esdevindran “necessaris”.

Perquè els tònics, ungüents i d’altres remeis per a fer créixer el cabell que ja s’ha endut la pinta, o simplement per a aturar-ne la caiguda, es poden considerar inútils. Als Estats Units ja han demanat que el govern prohibeixi la venda d’aquest productes perquè no és cert que tinguin l’eficàcia que anuncien.

Ignoro els centenars de marques comercials que avui dia hi ha al mercat que es presenten com “la solució” i comparteixen el mateix fracàs científic, encara que moltes obtinguin un gran èxit comercial. Perquè l’home és un ésser il·lusionable, i paga per creure. I quan deixa de creure en una cosa, paga per creure en una altra. Als Estats Units la publicitat és una activitat molt seriosa, i si ara el producte “A” no pot demostrar que atura la caiguda del cabell haurà de deixar de dir-ho.

Estic parlant, naturalment, de la calbesa de l’home, que és conseqüència d’una realitat hormonal o genètica, no de les produïdes per infeccions o malalties, que poden afectar homes i dones i en molts casos són corregibles. També fan caure el cabell, segons diuen, les emocions i els esforços intel·lectuals, i aquesta darrera possibilitat és la que ha satisfet més l’orgull d’alguns homes. N’hi ha prou, però, d’adonar-se de la quantitat de cabell que exhibeixen alguns genis i del cap pelat que suporten alguns analfabets per a renunciar –si hom és una mica objectiu– a aquestes vanitats.

El mascle de l’espècie humana té aquesta característica diferenciadora: perd el cabell. És una vulgar i ben poc atractiva manifestació sexual. Si la valoració intel·lectual de la calbesa és gratuïta, també ho és la valoració viril. La qüestió és purament de constitució sexual, però no acredita potència ni inclinacions. De manera que qualsevol intent de “sublimar” la calbesa és tan enganyós com el producte que assegura evitar-la.

Molts homes, però, no s’aconformen amb aquesta depilació involuntària, i obligats a ensenyar el crani ho compensen tapant-se les galtes. Hi ha una estadística pendent: la de les barbes substitutives. En la nostra societat tothom vol que “li llueixi el pèl”, sigui com sigui, i el pitjor que es pot dir d’un home és que és un “pelat”. La terminologia popular ho explica tot.