Fotografies

Una editorial m’ha demanat una fotografia meva. “Em penso que no en tinc cap”, i s’han quedat molt parats. “Home, és clar que en dec tenir alguna, però ja una mica antiga i no gaire bona. Ho sento”.

En el to de sorpresa del meu interlocutor, jo hi endevinava que, en el fons, em renyava: això no està bé, has de tenir fotografies presentables i reproduïbles. Sí, jo també ho crec, sobretot perquè m’estalviaria la petita violència de la negativa; però, què hi puc fer si les coses van així! I les coses van d’aquesta manera: m’han fet força fotos a la meva vida, i la immensa majoria, ni les he vistes. M’ha retratat gent que havia de fer un reportatge, o una antologia; m’han retratat mentre estava en una reunió o participava en un acte públic. Cada vegada que sentia el clic o veia el flash, pensava: home, potser ara serà l’ocasió de tenir alguna foto i resoldràs el problema. Alguna vegada m’he decidit a demanar al fotògraf que tingués l’amabilitat de posar-se en contacte amb mi, que li n’encarregaria unes quantes còpies –pagant, eh? Un cop han fet clic o flash, els fotògrafs han desaparegut d’aquest món. Les poques vegades que els he perseguits jo, ha resultat que no tenien l’arxiu ben ordenat, encara, i que si més endavant trobaven els clixés… o que i tant, i tant! que un cop passats aquests dies de feinada, etc.

Quan excepcionalment m’ha arribat alguna fotografia, no m’ha durat gaire. “Me la deixes un parell de dies? En faré un gravat i te la tornaré. No pateixis.” No, si no pateixo gens, perquè ja sé que la puc donar per perduda. Les fotos no arriben, i les que han arribat se’n van i ja no tornen més. I jo no sóc una persona inclinada a anar-se a retratar, a fer-se la foto-postal de l’artista.

Incapaç de servir, doncs, els qui me’n demanen, pago les conseqüències de la meva actitud veient com, de tant en tant, surt en una revista una foto meva rescatada de la pols dels arxius periodístics, feta l’any de la picor, o apareixo en una posició molt rara perquè l’han treta d’una foto de grup i m’han retallat d’entre els meus veïns. Sembla que estigui a punt de caure, o m’ha desaparegut la meitat de l’espatlla dreta, o miro enlaire –com un orgullós o un babau– …senzillament perquè m’estava al primer rengle d’un teatre.

Avui encara he cregut que trobaria la foto normal i desitjada i he regirat la carpeta... Quina sensació més estranya, veure’s un mateix en fotos antigues! Jo “era” aquest? ¿Això vol dir que ja no el soc? Sovint els amics no em reconeixen, en una foto de fa anys, i tendeixo a donar-los la raó: jo tampoc no m’hi reconec. Però no s’hi val a enganyar-se: totes aquestes imatges han estat vàlides, l’únic que no és vàlid és voler posseir la veritat d’un mateix “avui”. Creiem massa que és el present allò que ens defineix. Si poguéssim veure ara la nostra fotografia d’aquí a vint anys tampoc no l’acceptaríem com a “bona”.

Estem convençuts que som un “original” ben fixat, quan de fet no som altra cosa que una sèrie de còpies successives i variants de la vida que passa –llums i ombres– per nosaltres i els nostres dies.