A Jordi Andreu Fresquet. Comiat a l’amic

Tot i que m’he assa­ben­tat fa pocs dies del seu traspàs el mes de juny pas­sat, no vull dei­xar de dir unes parau­les per recor­dar una de les per­so­nes més admi­ra­des i esti­ma­des, i un d’aquells refe­rents que tens pre­sents dins del camí d’aquest for­mi­da­ble i a vega­des inhòspit món de l’art. Parlo de Jordi Andreu Fres­quet. Un pin­tor, gra­va­dor i enorme artista, i un bon amic. Podria comen­tar mol­tes anècdo­tes vis­cu­des, però no cabrien en una carta. Sovint, en públic i en pri­vat, recor­dant els meus ini­cis, quan no tenia idea de què era això del món de l’art, he fet referència al fet que quan entrava a les gale­ries de Con­sell de Cent o Petrit­xol, amb la timi­desa del novell que es ficava a dins d’un món abso­lu­ta­ment des­co­ne­gut, ell i Concha Ibáñez foren els pri­mers a atu­rar-me i donar-me con­versa, amb un tracte gai­rebé de col·lega que fins i tot m’aver­go­nyia en aquells temps. Vàrem fer viat­ges i expo­si­ci­ons en molts llocs, i fins i tot vàrem coin­ci­dir poste­ri­or­ment –abans de la pandèmia– en cur­ses popu­lars, a les quals érem afi­ci­o­nats. Sense obli­dar els extra­or­di­na­ris sopars de Cap d’Any de la gale­ria Roglan. Hi ha mol­tes més vivències que roman­dran sem­pre en el meu record. Adeu, amic.