Händel i Jennens

Tot i que no es tracti exactament d’un oratori sobre el naixement de Crist, sinó de la salvació dels homes, la tradició l’ha fet seu: no s’entén un Nadal sense El Messies de Händel.

Però hi ha encara una manera més sublim d’escoltar El Messies: acompanyar-la de la lectura de la narració que Stefan Zweig va dedicar-li, un dels moments estel·lars de la humanitat. Si, per casualitat, tenim la sort de sentir alguna versió del Messies Participatiu, aleshores difícilment podrem escapar de l’emoció del moment.

1741. Händel, arruïnat, vell, xacrós, vaga enmig de la boira dels carrers de Londres. Arrossega encara les seqüeles d’una hemorràgia cerebral. Tot sembla acabat per a ell. El rei li ha girat l’esquena; la inspiració, seca com un tronc d’olivera corcat; coixeja i comença a perdre l’oïda. Fa un fred que endola l’ànima. Desfet i ensorrat, arriba a casa seva (avui, un museu que porta el seu nom, un lloc imprescindible si es visita Londres i es vol assaborir una de les estones de pau i música més increïbles enmig de la passió compradora desbocada i el soroll infernal de turistes i londinencs).

Li costa pujar les escales. Al replà veu un paquet que li ha fet arribar Charles Jennens, vell amic amb qui havia col·laborat en algunes òperes, col·leccionista d’art, mecenes i un poeta aficionat, un home en qui la història difícilment s’hi hauria aturat si no hagués estat per un petit manuscrit. Un recull de l’Antic i el Nou Testament: 19 passatges d’Isaïes, 11 salms, 7 trossos dels llibres dels Profetes, 7 dels Evangelis (cap de Sant Marc), 11 de les Cartes de Pau i 4 de l’Apocalipsi: Naixement, Passió, Resurrecció i triomf de Crist.

La intensitat amb què Zweig explica la transfiguració de Händel, com va ser posseït pel text i la inspiració, com escrivia i escrivia pentagrames i notes, sense menjar, sense dormir, cridant sovint, udolant en la nit, al·leluia! al·leluia!, mentre li queien les llàgrimes, és també l’obra d’un geni sobre un altre. Al meu parer, amb els seus llibres sobre Fouché i Castellio, i les seves Memòries, el millor de Zweig.

“Creia veure el Cel i fins i tot Déu mateix”, diria Händel en acabar. Zweig, entusiasmat, admirat per la plenitud d’una obra genial, amb les paraules que nosaltres no sabem escriure, exclamaria sobre l’Amén final: “Aquestes dues curtes i abruptes síl·labes serveixen per a construir un monument que arriba al cel. Una veu seguida d’una altra, les síl·labes s’allarguen… com l’alè de Déu, i la inspiració de Händel ressona en la paraula final de la pregària sublim que d’aquesta manera arriba a ser tan àmplia i enorme com l’univers.”

En 23 dies Händel va compondre El Messies. Instants irrepetibles. Jennens, el llibretista oblidat, es va queixar que el músic hagués dedicat tan poca atenció al seu llibret, per deixar-ho llest i acabat en tan poc temps. A un seu amic li va escriure: “Ha fet [Händel] un bon entreteniment, encara que no tan bo com hagués pogut i hauria d’haver fet. Amb molta dificultat li he fet corregir algunes de les faltes més grosses de la composició; però va retenir la seva obertura tossudament, i hi ha alguns passatges indignes de Händel, però molt més indignes del Messies.”

Sempre m’ha semblat que aquesta opinió de Jennens no deixa de ser l’autèntica darrera nota genial de l’Oratori.