Llei de l’embut

La llei de l’embut –un concepte que potser us resulta familiar– reflecteix una realitat que avui en dia es manifesta de formes diverses i preocupants. En un món en què les veus dels més vulnerables sovint queden silenciades, apareixen injustícies a dojo que mereixen ser denunciades. Que et facin fora de casa perquè no pots pagar ja que no dones per més; que hi hagi criatures petites sense accés a l’educació; que morin dones cada dia, a tot arreu, sempre en mans dels mateixos tarats; que paraules com negre, puta o marica encara siguin utilitzades com a insults en ple segle XXI; que la humanitat hagi devastat la natura que l’acull; que algunes malalties no puguin ser combatudes per manca de recursos sanitaris; que el maltractament psicològic formi part de la rutina de moltes cases; que hi hagi penya sense matèria grisa que maltracti animals amb la falsa sensació de sentir-se superior –foteu fàstic–; que existeixi el reggaeton masclista i es faci passar per música i trasbalsi cervellets en formació; que una parella homosexual sigui apallissada pel carrer pel sol fet d’estimar-se; que la creació cultural estigui infravalorada per aquells que volen avortar una societat amb sentit crític; que n’hi hagi més a fora que a dins per falta d’espai i superàvit de neurosis; que les dones de països com l’Afganistan siguin poc menys que merda; que la merda governi; que els mòbils s’hagin convertit en extensions del cos humà; que per ofegar no facin falta cordes; que els assassins portin corbata i mirin cap a una altra banda. I m’aturo perquè no tinc més espai.