Acuseta al volant

En un carrer on l’estacionament està regulat pel sistema de la zona blava, el vigilant revisa els cotxes, un per un. Està ben amatent, no sigui que algun conductor hagi tingut un descuit o, per què no, s’hagi passat de llest i hagi ignorat l’obligació de pagar. És una zona molt transitada i són unes hores en què ni tan sols afluixant la mosca resulta senzill trobar un forat. De cop, un cotxe conduït per un home de mitjana edat, que va acompanyat d’una dona situada en la mateixa franja vital, s’atura enmig de la via, a l’altura del treballador. Baixa la finestra i el crida, sense abandonar el turisme que segueix amb el motor engegat. El reclama per explicar-li que un parell de carrers més enllà hi ha un home que roman assegut al seient de davant i té el cotxe estacionat a la zona blava. Sembla que ja ha passat tres cops per davant i, en preguntar-li si li cedia el lloc, li ha repetit que no, que d’allà no es movia. Segueix amb la particular història, perquè resulta que ell ha pogut observar que no hi ha cap tiquet exposat a la part davantera del vehicle. I es veu també que aquest senyor, el que ara es queixa perquè deu estar fet un sac de nervis, perquè és l’únic estat en què un pot estar quan després de tres milions de voltes no hi ha manera d’engegar el maleït cotxe, pretén que el vigilant actuï, o bé fent-lo fora d’allà, o bé obligant-lo a complir amb el seu deure de pagador, o bé sancionant-lo amb la multa pertinent. L’home acuseta, pel que es dedueix de la conversa, no ha previst la possibilitat que la màquina expenedora no funcioni, ni que funcioni però sigui de les que obliga a registrar la matrícula i no cal el comprovant. Directament ha tingut la necessitat d’assenyalar l’altre per treure’n algun benefici. I potser al final va assolir l’objectiu i va poder estacionar, però potser també, abans d’apuntar, es podria haver fet alguna pregunta.