La traïció de l’esperit olímpic

Els Jocs Olímpics de l’antiguitat se celebraven cada quatre anys a Olímpia, a Grècia. Van començar el 776 aC i, encara que costi de creure, es van celebrar ininterrompudament durant 1.169 anys, fins al 393 dC, quan l’emperador Teodosi els va prohibir per pagans. Hi participaven atletes de tot Grècia, s’hi desplaçaven milers d’espectadors, i durant la celebració de les competicions hi havia una treva en qualsevol guerra que hi pogués haver en curs.

A partir de la segona meitat del segle XVIII, diversos pensadors com ara Jean-Jacques Rousseau van exposar la idea de tornar a celebrar els Jocs Olímpics, i el 1892 el baró Pierre de Coubertin va fer un discurs a París en el qual proposava públicament aquesta idea tot exaltant les propietats beneficioses de l’esperit esportiu. Després va començar una frenètica activitat diplomàtica i el somni es va fer realitat el 25 de març de 1896, quan es van inaugurar els primers Jocs Olímpics de l’era moderna a Atenes, en els quals van participar 176 atletes de 14 països. Aquest any ha tingut lloc la 33a edició a París, amb 10.714 atletes de 206 països.

Cal dir, però, que l’esperit olímpic antic segons el qual s’aturaven les guerres quan se celebraven els Jocs no s’ha complert, s’han cancel·lat les edicions de 1916, 1940 i 1944 per les guerres mundials i també s’han exclòs dels Jocs atletes de diferents països segons el context polític internacional. El 1920 van ser exclosos els atletes d’Alemanya, Àustria, Hongria, Turquia i Bulgària per ser els perdedors de la guerra i el mateix els va passar a Alemanya i el Japó en els Jocs de 1948. Del 1964 al 1998, Sud-àfrica no hi va poder participar per l’apartheid; l’any 2000, l’Afganistan per no respectar els drets de les dones, i en la darrera edició van excloure Rússia i Bielorússia per la invasió a Ucraïna. També hi ha hagut boicots per motius polítics diferents cops. Tot plegat és una traïció a l’esperit olímpic, ja que els vetos a determinats països són totalment arbitraris en funció de qui té l’hegemonia política mundial. Segons el darrer informe d’Amnistia Internacional, hi ha un piló de països que han participat en els Jocs de París que no respecten els drets humans. Israel ha matat milers de nens a Gaza. Al Níger l’activitat dels partits polítics està suspesa indefinidament. A Kenya la policia va matar 57 manifestants pacífics durant una protesta, i el mateix va passar al Senegal, amb 29 morts. A Botswana, Burundi, Zimbàbue, Jordània, Algèria, l’Aràbia Saudita, Cuba i Veneçuela hi ha persones empresonades per expressar opinions contra el govern. A l’Iran, Mahsa Amini va ser torturada i assassinada per no portar bé el vel islàmic i el govern va matar 150 persones en les protestes posteriors. La Xina i els Estats Units, principals medallistes, apliquen la pena de mort i tenen persones detingudes arbitràriament (en el segon cas a Guantánamo). I l’Afganistan segueix violant els drets de les dones i aquest cop, per motius que no se saben, no ha estat vetat. La llista és molt llarga.

Si mirem qui respecta els drets humans, els participants en els Jocs potser no arribarien a la desena de països. Amb quina autoritat moral es veta els atletes russos i en canvi s’hi deixa participar els de tants països que han fet coses iguals o pitjors? Està molt bé que es facin competicions esportives, però que no ens venguin la moto de l’esperit olímpic, que ha estat una farsa en tota l’era moderna i cal dir que, en aquest sentit, els antics grecs eren més civilitzats i honestos que el nostre món actual; almenys ells complien el que predicaven.