Conviure per sempre amb l’ansietat

“L’ansietat és com una diabetis”, em van dir. ”Has d’aprendre a conviure-hi per sempre”. I no m’ho va dir qualsevol persona, va ser un missatge per part del meu metge de capçalera, un psicòleg i un psiquiatre. Com no havia de creure-m’ho? Són professionals! En un moment tan difícil com el d’una persona que experimenta ansietat, aquest missatge pot ser devastador. “No vull viure ni un dia més així”, em deia una vegada i una altra. Però avui, des de l’altre costat, com a psicòloga experta en trastorns d’ansietat, he modificat el missatge: no has de resignar-te a viure en el patiment, l’ansietat pot desaparèixer.

Com puc fer-ho? Doncs, en primer lloc, adreçant-nos a professionals especialitzats en la temàtica. És a dir, hi ha molts psicòlegs i psicòlogues, i cadascú és expert en diferents àrees. Així que si volem iniciar un procés terapèutic, mirarem de fer-ho amb qui conegui l’ansietat de ben a prop.

Alhora, avui dia, l’ansietat sembla el calaix de sastre. I no és perquè si... Quan sentim que quelcom no va bé, que hi ha un malestar dins nostre, diem que tenim ansietat. Això és fruit del fet que l’educació emocional que tenim és insuficient. Sovint podem confondre l’ansietat amb tristesa, enuig, por, estrès, un dol, un atac de pànic, i moltíssimes coses més que a vegades convergeixen, però cadascuna té un procés terapèutic diferent.

L’ansietat no és un atac de pànic. L’ansietat no és un mal dia. L’ansietat, l’original, és l’energia interna pujada de revolucions que no sap quina direcció prendre. Molt combustible, dos camins, jo enmig i sense poder avançar (mentre el món segueix en marxa).

Identificar què m’està passant correctament és de vital importància per procurar posar-hi remei. En cas contrari, podem passar-nos anys deambulant en la recerca d’una solució. Un cop hem trobat el professional especialitzat amb qui ens sentim còmodes i hem identificat amb encert què ens està passant, podem anar al següent pas: travessar el patiment. És a dir, endinsar-nos en l’experiència de les emocions que hi ha dins nostre.

Nota important! No ens podem quedar només amb el fet d’entendre mentalment què està passant, a més hem de viure-ho; les emocions no es pensen, es senten. El problema, l’obstacle que ha impedit que ho fem abans, ja que de ganes no ens n’han faltat, és la soledat, l’absència d’un altre amb qui sentir el suport necessari per sentir.

Quan el dolor és més gran que jo, necessito a un altre per travessar-lo. Per tant, no val un documental o un llibre sobre l’ansietat, no val un pòdcast, no val un diagnòstic. Necessitem una persona. Algú que ens miri als ulls, que ens escolti i estigui present.

(*) Psicòloga i terapeuta Gestalt. Col·legiada 24633 del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya.