Impressions de la Xina

Marco Polo, el venecià de l’edat mit­jana que va anar a la Xina i va tor­nar-ne al cap de 24 anys, va des­criure el seu viatge en un lli­bre que va dic­tar al seu com­pany de cel·la quan va estar a la presó, detin­gut pels geno­ve­sos. Sem­bla ser que quan va morir va dir: “No he expli­cat ni la mei­tat del que vaig veure perquè sabia que ningú em creu­ria.” Els viat­gers que van anar-hi poste­ri­or­ment no gosa­ven expli­car la quan­ti­tat de gent que hi vivia per por que els tit­lles­sin de men­ti­ders. Es cal­cula que a l’any 1500 Pequín ja va arri­bar al milió d’habi­tants, cinc vega­des més que París i deu vega­des més que Lon­dres en el mateix moment.

Aquest estiu he viat­jat per la Xina durant dues set­ma­nes. El pri­mer que impres­si­ona l’euro­peu actual, com els antics viat­gers, és la demo­gra­fia. Quan hi anem ja sabem que té uns 1.400 mili­ons d’habi­tants, 175 vega­des la població de Cata­lu­nya i 3 vega­des la de la Unió Euro­pea, que Xan­gai s’acosta als 30 mili­ons i que Pequín supera els 20 mili­ons, però tot i així l’euro­peu queda acla­pa­rat en veure-ho.

Tra­ves­sant el país en tren es veu tot a una altra escala; els euro­peus ens sen­tim petits, minúsculs, insig­ni­fi­cants. Quilòmetres i quilòmetres de ciu­tats que no s’aca­ben, grups d’edi­fi­cis en cons­trucció de cin­quanta o sei­xanta plan­tes cadas­cun, obres a tot arreu. És un país que creix per moments, amb una eco­no­mia estra­tosfèrica com­pa­rada amb la de qual­se­vol país euro­peu. Segons dife­rents fonts, els Estats Units tenen actu­al­ment un 22-24% del PIB mun­dial; el segon país és la Xina, amb un 14-16%, i els següents de la llista, a molta distància, són el Japó i Ale­ma­nya, amb un 4-5%. La temuda Rússia només té el 2% de la riquesa mun­dial. Això vol dir que a la Xina es mouen una quan­ti­tat de diners difícil de com­pren­dre als nos­tres ulls. Un exem­ple de l’escala demogràfica i econòmica és la ciu­tat de Hangz­hou, on vaig estar dos dies, que té uns 12 mili­ons d’habi­tants, i comp­tant-hi tota l’àrea metro­po­li­tana arriba als 25 mili­ons. És la seu de l’empresa Ali­baba, que dona feina a 100.000 per­so­nes en aquesta ciu­tat. El PIB de la zona és el mateix que el de tot Suècia (el 0,6% del món), i a causa del crei­xe­ment de la ciu­tat (s’hi veuen obres faraòniques a tot arreu) han cons­truït 8 línies de metro noves en els dar­rers anys, pas­sant de 4 a 12 línies. Vuit línies de metro! Quants anys es triga a Bar­ce­lona a cons­truir-ne una de sola?

La Xina va ser un país comu­nista, agrícola i pobre fins a la mort de Mao, als anys 70 del segle pas­sat. El seu suc­ces­sor, Deng Xia­o­ping, va can­viar total­ment de regis­tre quan va dir la famosa frase “enri­quir-se és gloriós”. Va enter­rar el Lli­bre Roig (la bíblia comu­nista), va pro­moure les inver­si­ons estran­ge­res i la pri­va­tit­zació d’empre­ses esta­tals, i el país va començar a créixer de forma impa­ra­ble fins a situar-se on està ara. És on hi ha més mili­o­na­ris del món. Avui dia la soci­e­tat xinesa és de tot menys comu­nista, lle­vat del nom del seu par­tit únic, que exer­ceix un con­trol abso­lut del país; es veuen càmeres de vigilància a tot arreu. I mal­grat que tots els xine­sos tenen mòbil i l’uti­lit­zen com­pul­si­va­ment, és un país tan­cat en si mateix perquè no tenen accés a What­sApp, Ama­zon, Face­book o Ins­ta­gram. Tenen apli­ca­ci­ons pròpies que són sem­blants i que només fun­ci­o­nen a la Xina, man­te­nint-la així aïllada de la resta del món. Cami­nant per les ciu­tats xine­ses de tant en tant es veu el logo­tip del par­tit comu­nista en algun edi­fici, nor­mal­ment força dis­cret. Els anun­cis de Star­bucks, Ken­tucky i McDo­nald’s són més grans, llu­mi­no­sos i vis­to­sos. Tot un símbol de la nova època.